...qui pensa ara en la mar
que deu bramar molt lluny
d'escumes i gavines?
aquí només les crestes
nevades que reposen
els camps colgats
en estàtiques onades
i en la nit constel·lacions
contemplant-se entotsolades
que deu bramar molt lluny
d'escumes i gavines?
aquí només les crestes
nevades que reposen
els camps colgats
en estàtiques onades
i en la nit constel·lacions
contemplant-se entotsolades
Anna Dodas i Noguer
"Paisatge amb hivern"
M'agrada aquest paisatge de muntanya. La imatge de la mar en les muntanyes sense el crit de les gavines, tanquil·litat.
ResponEliminaTranquil·litat,silenci...tan diferent del mar, sempre remorós. Dos paisatges ben diferents i tan poètics tots dos.
Eliminauns versos preciosos sens dubte glòria, però les misèries de la nostra espècie ens privem massa sovint de les bondats
ResponEliminauna abraçada
joan
Aquestes coses que passen i que ens horroritzen, són malauradament massa freqüents... Una vida jove i prometedora destruïda!
EliminaEns queda la seva -escassa- poesia.
Una abraçada, Joan!
Un poema bonic d'una poetessa desconeguda per a mi.
ResponEliminaNo he posat l'enllaç a la seva biografia, doncs ja ho havia fet en un altre poema d'ella. És aquest:
Eliminahttp://www.escriptors.cat/autors/dodasa/pagina.php?id_sec=1827
El que impresiona és que va morir als 24 anys, assassinada.
Una abraçada,Novesflors!
Jo tampoc la coneixia i ara que he buscat alguna referència tinc com un lleu record de la seva desaparició, d´haver-ho llegit als diaris.
ResponEliminaDol la mort dels poetes, i encara més si són tan joves.
La mort de la Dodas va ser tràgica.
EliminaQueda la seva poesia per recordar-la.
La mort sempre arriba massa aviat per als poetes. Sempre quedaran tantes coses per dir...
ResponEliminaProbablement van quedar-li moltes coses per dir, però ens ha deixat una molt bona poesia.
EliminaAquest mar de núvols ple de pau i placidesa ens recorda l'altre un xic més esvalotat...
ResponEliminaTampoc coneixia la poetessa.
Si, un mar de núvols molt poètic, molt relaxat.
EliminaPetonets!
les veus desapareixen, trist però és així....la mort però no es pot endur la poesia!
ResponEliminabon diumenge i bona setmana entrant! abraçades!
Si, ens queden els seus poemes per recordar-la. I hagi ho anirem fent.
EliminaBona setmana, Elfree!
Ens queda la poesia... bona setmana Glòria!
ResponEliminaLa poesia perdura, aixi recordem els poetes que les van escriure.
EliminaBona setmana, Carme!
Saps que a Folgueroels cada dos anys li fan un homenatge?
ResponEliminaAlguna cosa vaig llegir d'un premi amb el seu nom, però no sabia exactament a on el feien. Clar, ella va néixer a Folgueroles, a la mateixa casa on va néixer Verdaguer, crec.
EliminaGràcies Veí, per la visita i la informació.
Subscric totes i cada una de les paraules d'aquesta poesia. Totes!
ResponEliminaSens dubte un paisatge sublim el que descriu el poema. Afortunat tu que l'has vist!
EliminaCrec que portes un poeta dintre teu, Porquet.
Per a Kandinsky el mar i la muntanya vénen a ser el mateix, dos elements incommesurables, per això pintava la "Muntanya blava". També ho són les constel·lacions.
ResponEliminaIncommensurable és la paraula, Helena.
EliminaSempre tens la definició justa!
Gràcies!