Ells han perdut de vista el món al banc.
No coneixen a ningú.
Són tots dos la sang cega, el miracle
que es repeteix: mans en la foscor lliurades
la delícia. Bes a la claror feixuga
de l'acaronament suau, suau...
Jo aguaite.
Amb la innocència d'un cadell,
els mire
sense entendre tendror, luxúria
o encantament feréstec,
des de l'oblit.
I l'home jove que no entén
que no estic entenen-los, crida:
¿Que hi ha?
Reste perplexa
a terres de ningú.
Desconeguda.
Però he begut un glop
de besllum al record,
i endinsada en mi, vaig
de l'amnesia al somni,
on l'abraçada teva
em deia que era dona.
I que vivia.
Maria Beneyto
"Elegies de pedra trencadissa"
Pintura:
Un inici d'aprenentatge.
ResponEliminaI la nostàlgia d'un temps que ja només és record.
EliminaDoncs penso que va fer una bona feina...
ResponEliminaPetonets.
La va fer, va ser una decisió encertada.
EliminaPetonets.
I se'n va sortir gloriosa....quin poema més bonic!!.
ResponEliminaUna dona valenta i compromesa, no es conformava amb el fàcil, i una bona poetessa.
EliminaQue afortunats que triés la nostra llengua, és preciós
ResponEliminaEns va deixar un bon llegat i es d'agrair.
EliminaVinc de llegir "em perdo cor endins" al blog "Hora blava" i em trobe ací amb un vers que també hi fa referència: "endinsada en mi". M'encanta.
ResponEliminaAvui és un dia per aprofundir dins de nosaltres mateixes. Sovint s'ha de fer una introspecció, és convenient. Els poetes ens ho recorden.
EliminaUn poema trist i bonic alhora, com els últims llibres de l'autora després de la pèrdua de la parella. Casualment el vaig llegir fa poc i avui de nou m'ha agradat recordar-lo.
ResponEliminaNo conec la vida personal de Beneyto, en les biografies que he llegit parla només de la seva obra. El fragment final d'aquesta poesia ens diu clarament els seus sentiments: enyor, dolor, nostàlgia...
EliminaGràcies, Toni, és agradable llegir els teus comentaris sempre aporten una nova mirada al poema.