Un poema del tercer llibre de l'autor, "Imitació a Rosselló Pòrcel", publicat el 1945, que Palau i Fabre dedica al admirat poeta mallorquí prematurament desaparegut.
Més obscurs cada dia
els boscos o l’infern
em cremen la memòria
i em fan el viure espès.
Els arbres o les flames
-negre verd o vermell-
amaguen tramuntanes
de somnis que no veig.
Les crestes irisades
i els dits de les arrels
no arriben a tocar-me:
jo sóc un arbre etern!
J. Palau i Fabre
"Imitació a Roselló-Pòrcel "
Pintura. P. Mondrian
Una arbre ben arrelat que la tramuntana no pot arrencar.
ResponEliminaArrels antigues i fresca saba, un arbre etern.
Eliminala dualitat dels sentiments però amb les arrels fermes
ResponEliminaSentiments profunds com les arrels
EliminaI en aquesta Eternitat arribo a la Santedad on el cel i la terra em fam memòria.
ResponEliminaGràcies.
Una Abraçada.
Paraules per la reflexió, pensaments transcendents en cada comentari vostre. Gràcies.
EliminaAbraçades!
M'agraden aquests arbres que amaguen tramuntanes de somnis...
ResponEliminaPetonets.
Arbres forts i valents, amb les arrels fondes i les fulles fermes.
EliminaPetonets!
"Un arbre etern" és una imatge preciosa. Si Palau i Fabre fos un pintor dirien que les seves pintures tenen molta força. Fa poemes plens de vida, bateguen.
ResponEliminaEls seus poemes també tenen molta força. Més que escriure cisella.
Elimina