tendre present de mos vint anys!
Dins la nit dolça i molt callada.
T'han gronxolat els meus refranys.
Primer bressol, blanques cortines,
eres el fill més bell del món!
I quan tots dos fèiem joguines,
com el goig reia en l'ull profund!
Pel caminet de les floretes
que tant sabies arrapar,
m'han cercat sempre tes manetes...
Pel camí gran voldràs la mà?
Simona Gay
"Aigües vives"
Una dolcesa!
ResponEliminaSi, és molt dolç, sense cause en sensibleries.
EliminaDeliciós.
Sí que vull agafar la mà de la mare. I de la filla!
ResponEliminaÉs un goig poder-ho fer, Xavier, una meravella.
EliminaMolt bonic i per la seva tendresa...
ResponEliminaPetonets.
Trobo molt bonica la poesia d'aquesta autora. És un poema molt dolç, però no ensucrat.
EliminaPetonets!
M'agrada molt la reflexió del darrer vers.
ResponEliminaSi, és aquí on el poema fa un gir més transcendent. A vegades els fills rebutgen l'ajuda, però la mà d'una mare sempre és generosa.
EliminaTan de bo, el meu, vulgui la meva mà!
ResponEliminaSegur, Alba. L'Iu trobarà la mà d'una mare excepcional.
EliminaGran Bellesa de puresa de ànima forta.
ResponEliminaUna Abraçada.
Gràcies.
Molt bell, una mare jove que ofereix tot el seu amor al fill. Molt tendre.
EliminaGràcies a vosaltres i abraçades!