Aquest poema fou escrit per Màrius Torres al 1937,
moment en què ja portava un temps ingressat en el sanatori i havia tingut l’oportunitat de conèixer a
Mercè Figueras, la qual es converteix en la dona inspiradora de Cançons a
Mahalta.
I
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.
Màrius Torres
"Cançons a Mahalta"
Pintura: C. Moros
Preciós poema.
ResponEliminaBellíssim, descriu molt bé el sofriment d'un amor que la malaltia dificulta, que no permet consolidar.
EliminaI trist...Això d'anar en paral·lel, fent el mateix camí, però sense trobar-se...
ResponEliminaPetonets.
Molt trist, junts però separats, un al costat de l'altre, però mai podran unir-se.
EliminaPetonets!
Sempre hi ha l'esperança del mar, on els rius es troben.
ResponEliminaHas llegit les altres cançons a Mahalta? Són macos també.
L'esperança de retrobar-se en un mar...el mar és la mort?
EliminaEn el llibre que tinc hi ha sis cançons a Mahalta, ja les aniré publicant, però l'altre que tinc al blog no és cap de les sis. I no ho entec
Diu:
Tu que m'has descobert el corriol que mena
al verd país dels teus records,
deixa-m'hi viure en pau al teu costat....
La coneixes?
Haure d'esbrinar-ho
Sí, aquest també es de Màrius Torres, i és més llarg.
ResponEliminaFa temps vaig trobar una pàgina on hi eren totes, em sembla, però l'he buscada i no la trobo. Si la trobés et passaré l'enllaç.
El mar és vida, Glòria!.
T'ho agrairé molt, pensava anar-les compartint, però em desconcerta no saber si les tinc totes. Gràcies!
EliminaEl mar és vida i l'origen de la vida.
Bell, molt bell...
ResponEliminaHo és. Màrius Torres té un llenguatge exquisit i molta sensibilitat.
Elimina