-Oh, com la nit és alta i és tranquil·la!
No sents un remoreig d'ales i vels?
-És el bleix del que vetlla i que vigila
que no s'apaguin els estels.
-Vols dir que no és el vent d'alta alenada
que ara els hi dóna aquesta tremolor?
-Tremolen perquè, al fons de ta mirada,
s'hi veuen tan petits que tenen por.
-El seu camí és l'espai: què poden témer,
clar com el troben de la pròpia llum?
-La del teu esperit que els cega i crema
i que els pot fondre com si fossin fum.
Ventura Gassol
Que poc que he llegit Ventura Gassol! Més enllà de les patriòtiques més conegudes, res.
ResponEliminaM'agrada descobrir-li una alt a mena de poemes.
Va ser molt popular, però actualment no és llegeig gaire. Jo tampoc coneixia la poesia amorosa d'ell.
Eliminaquin poema més bonic, quanta tendresa
ResponEliminaSi que és bonic, un dialeg dolç i romantic sota els estels,,,,
EliminaL'amor molt en el fons i ben mirat fa una mica de por. Una mica?....bé potser una mica més.....
ResponEliminaPotser, més que por, temor de perdre'l, de no ser correspost...
EliminaUn poema d'amor preciós, m'agraden, sobretot, les respostes.
ResponEliminaRespostes molt romàntiques, M.Roser, com a nosaltres ens agraden! ;D
Elimina