La poetessa compara l’exuberància de la primavera amb la
força i vitalitat de la joventut.
Como una ala negra tendí mis cabellos
sobre tus rodillas.
Cerrando los ojos su olor aspiraste,
dicendome luego:
-¿Duermes sobre piedras cubiertas de musgos?
¿Con ramas de sauces te atas las trenzas?
¿ Tu almohada es de trébol? ¿Las tienes tan negras
porque acaso en ella exprimiste un zumo
retinto y espeso de moras silvestres?
¡Qué fresca y extraña fragancia te envuelve!
Hueles a arroyuelos, a tierra y a selvas.
¿Que perfume usas? Y riendo te dije:
-¡Ninguno, ninguno!
Te amo y soy joven, huelo a primavera.
Este olor que sientes es de carne firme,
de mejillas claras y de sangre nueva.
¡Te quiero y soy joven, por eso es que tengo
las mismas fragancias de la primavera!
Juana de Ibarbouru
Un cant a la vitalitat de la joventut, que és la primavera de la vida, encara que també hi hagi tardors molt vitals...
ResponEliminaPetonets primaverals.
Com la nostra, oi?
EliminaSi, M. Roser, la primavera de la vida és una estació meravellosa, però a la tardor també és pot gaudir molt.
Molts petons!
un bonic poema glòria, desprèn vitalitat i frescor sens dubte
ResponEliminapassa una bona setmana santa !
fins aviat
joan
Gràcies, Joan.
EliminaJo també és desitjo uns felices vacances de Pasqua.
Arreveure!
els que anem per la tardor recordem amb força la primavera de la nostra vida ... preciós
ResponEliminaÉs un poema molt visual i fresc.
EliminaXelo, per les fotografies del teu bloc no em sembla pas que "tardoregis"...
Ai, la joventut… quina primavera desbordant.
ResponEliminaTan bonica i tan depresa que passa!
EliminaSort dels records...
jo que dec estar a la primavera d'hivern....
ResponEliminabon poema per celebrar la vida!
abraçades poeta!
La primavera d'hivern? Perqué dius això, Elfree?
EliminaAmb lo ferma i valenta que ets!
Va, anima't, que uns dies de descans i com nova.
Una abraçada!