Si he perdido la vida, el tiempo, todo
lo que tiré, como un anillo al agua,
si he perdido la voz en la maleza,
me queda la palabra.
Si he sufrido la sed, el hambre, todo
lo que era mío y resultó ser nada,
si he segado las sombras en silencio,
me queda la palabra.
Si abrí los labios para ver el rostro
puro y terrible de mi patria,
si abrí los labios hasta desgarrármelos,
me queda la palabra.
Blas de Otero
"Pido la paz i la palabra"
Pintura: Roberto Montenegro
Sort en tenim de la paraula! Sempre, encara que sembli que tot estigui perdut, sempre ens quedarà la paraula (si que sigui per insultar! ehem, ehem!)
ResponEliminaUn poema molt maco, expressa un sentiment molt personal.
La paraula té molta força. No la hauríem de silenciar mai.
EliminaI Blas de Otero és un poeta de paraules magistrals.
Una abraçada, Alba!
Almenys escrivint ens queda el rastre del que certament volíem dir. Molt bo. Com Espriu, en castellà.
ResponEliminaTens raó. Bona observadora!
EliminaTant de bo anéssim a cercar les paraules, l'entesa i el raonament molt més sovint que la força i la violència (tot i que les paraules també poden amagar certa forma de violència)
ResponEliminaDiuen que parlant s'entén la gent...si hi ha voluntat d'entendre's. La violència verbal existeix, però la física sempre serà molt pitjor.
Eliminaintens
ResponEliminaColpidor, veritat?
EliminaLa recorde cantada per Paco Ibáñez? Pot ser?
ResponEliminaTens raó, ara he posta l'enllaç.
EliminaGràcies, bonica!
Sempre queden les paraules, n'hem de fer un bon us...ell feia poesia!
ResponEliminaFeia bona poesia. Un us meravellós de les paraules!
Elimina