dilluns, 22 de setembre del 2014

" ALLUNYAU-VOS DE MI " de Miquel Àngel Riera

Un poema de l'autor manacorí. Profund i sensible, cabdal en les lletres catalanes de les últimes dècades fins el punt que el 1987 va ser proposat pel Premi Nobel de literatura.




Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o al penis
i el meu paisatge està sotmès al seu domini,
obeïdor tot jo al seu codi de signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica. 

Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
perquè me sent molt viu quan la tristesa em mata
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits. 

Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la,
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima. 

A vegades no sé si em dol o si m'agrada 

                                                    Miquel Àngel Riera
                                                            "El pis de la badia" 


Pintura: Hilma af Klim
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

16 comentaris:

  1. Quadern de mots22 de setembre del 2014, a les 7:41

    La tristesa i el dolor solen ser bons materials per a bons poemes com ho demostra aquest poema que ens has portat avui. Uf, aquest final.

    Bona setmana!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog23 de setembre del 2014, a les 23:09

      El final és brutal. Bé, tot el poema té molta força.
      Bona setmana, Carme!

      Elimina
  2. xavier pujol22 de setembre del 2014, a les 10:32

    MAR: bones inicials per un poeta mallorquí!

    ResponElimina
  3. Carme Rosanas22 de setembre del 2014, a les 11:59

    Uf!!! Em fa com mal, aquest allunyeu-vos de mi... Miquel àngel Riera té una força molt gran en els seus poemes. Aquest no n'és pas una excepció. El final potser fa entendre més el començament. Per això vol que el deixin sol, perquè necessita deixar-s'hi anar. Però escrivia, mentrestant, i en això hi guanyem els lectors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 de setembre del 2014, a les 0:13

      No el conec molt, però si et puc dir que el que he llegit d'ell m'ha fet impacte. Són poemes colpidors, que mai et poden deixar indiferent.

      Elimina
  4. Relatus22 de setembre del 2014, a les 16:00

    Quina força!

    ResponElimina
  5. novesflors22 de setembre del 2014, a les 19:32

    Oh, si jo sabés expressar-ho així de bé, podria subscriure el que comunica aquest poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 de setembre del 2014, a les 0:21

      Novesflors, tu escrius molt bé, sempre t'ho dic. Tu tens el teu propi estil, el teu propi llenguatge. Això mateix ho diries d'una altra manera.
      Seria curiós que ho provessis, segur que sortiria un molt bon poema.

      Elimina
  6. M. Roser22 de setembre del 2014, a les 20:51

    Jo li faré cas, m'apartaré...No voldria que m'encomanés tant de pessimisme.!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 de setembre del 2014, a les 0:23

      Més si reconeix que vol aportar prosèlits a la tristesa...
      Quin perill, jo també me'n allunyaria!
      Petonets, bonica

      Elimina
  7. Núria Martínez (Bruixeta)23 de setembre del 2014, a les 10:34

    buf... quina manera més colpidora de dir-ho....

    ResponElimina
  8. cantireta24 de setembre del 2014, a les 1:04

    Si deixo la ràbia que em posseeixi, no em reconec... fins que llegint en públic diuen que faig por. Algú a qui vaig estimar molt me'l va fer estimar a mi.

    Gran poema. Colpidor final. Magnífic poeta.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)