en lo más suave de tu pantorrilla.
Soplo de brisa contra tu mejilla.
Arena leve bajo tu pisada.
Agua quisiera ser, agua salada
cuando corres desnuda hacia la orilla.
Sol recortando en sombra tu sencilla
silueta virgen de recién bañada.
Todo quisiera ser, indefinido,
en torno a ti: paisaje, luz, ambiente,
gaviota, cielo, nave, vela, viento…
Caracola que acercas a tu oído,
para poder reunir, tímidamente,
con el rumor del mar, mi sentimiento.
Àngel González
"A todo amor"
A diferència d'altres poemes, el començament és molt potent, més que el final.
ResponEliminaAquest home té uns poemes preciosos. Gràcies!
A mi m'agrada molt, m'arriba molt.
EliminaPetons!
Maco, maco...
ResponEliminaPreciós!
EliminaQuina meravella! És un poeta increïble.
ResponEliminaTan senzill, tan humà, tan tendre...arriba al cor!
EliminaUn sonet molt bonic, d'aquells romàntics, que m'agraden a mi...
ResponEliminaJa he llegit l'entrevista que et va fer la Sílvia Romero, d'aquí a res, seràs una blocaire mediàtica...
Petonets de capvespre, Glòria.
Mediàtica! Ha, ha, ha!
EliminaEncara no l'he llegida. Ara hi vaig. Em va fer molta il·lusió, no t'ho negaré.
Petonets, bonica!
L'hi has acompanyat una imatge molt encertada.....
ResponEliminaVaig tenir sort, no sempre en trobo de tant adients.
Elimina