L’amor
em va cegar, fins a menar-me
per
un camí de flors, que dia a dia,
s’anà
tornant de cendra i argelagues.
Vaig
fugir amb ell, pensant poder fer meva
de
la felicitat la viva espurna
que
si la persegueixes, impalpable,
es
fon com flocs de boira fugitiva.
Els
homes, com tu deies, ens enganyen.
De
bon començament, tot era rosa,
tenia
flors i ocells a la finestra
i
rere d’ella, el cel i la mar tota,
que
duia l’infinit dins de la falda.
Cada
dia un goig nou, un nou desfici;
en
els meus llavis ell trobava fruites
i
jo en els seus el sol que les madura.
Però
s’anava apropant la indiferència,
que
és una pluja espessa i tan compacta
que
sense saber on vas, veus només cendra.
Maria Àngels Vayreda
"Iris i l'amor" Fragment cant VII
Pintura: Nicoletta Tomas
Ja passa, quan baixes del núvols i toques de peus a terra la visió de les coses i de l'amor, canvia. Però la pluja és aigua, és vida, només cal saber i voler mirar més enllà de la cendra.
ResponEliminaTens raó, el foc de la passió dura...el que dura, cal mantindre el caliu d'aquest amor, perquè no arribi tot a ser només que cendra.
EliminaQuina pena que l'amor, que comença tant viu, vagi decandint...
ResponEliminaCosta conservar-lo, mantindre'l viu. Però l'amos és tan bonic mentre dura!
EliminaOoooh! quina pena... però ja passa, ja passa, ben real com la vida mateixa.
ResponEliminaPot passar, sòl passar, però hi ha persones afortunades que saben fer-lo durar. I això és molt bonic.
Eliminaval més cegar-se d'amor que d'un cop de pilota!
ResponEliminaDoncs mira, vist d'aquesta manera tens raó. ;D
EliminaUn amor que veu a venir uns núvols negres.
ResponEliminaPel que diu sembla que els núvols ja han començat la tempesta.
Elimina