Uvas,
granadas, dátiles,
doradas, rojas, rojos,
hierbabuena del
alma,
azafrán de los poros.
Uvas como tu frente,
uvas como tus ojos.
Granadas con la herida
de tu florido asombro,
dátiles con tu esbelta
ternura sin retorno,
azafrán, hierbabuena
llueve a grandes chorros
sobre la mesa pobre,
gastada, del otoño,
muerto que te derramas
muerto que yo conozco,
muerto frutal, caído
con octubre en los hombros.
Miguel Hernández
Poesia acolorida de tardor.
ResponEliminaSi, molt visual i acolorida, amb colors tardorals, tan càlids...
EliminaAhir pensava en els colors i les olors de la tardor, no sé si hi ha cap estació que inviti tant al confort i al bon menjar, al menys per mi.
ResponEliminaMmmm, el els fils de dafrà, quina joia!
Una joia gastronòmica, el safrà, que venen a preu d'or. S'ho val, però.
EliminaA mi també la tardor em fa desitjar el caliu i el benestar de la llar. Ara, el bon menjar és un desig de tot l'any. :O
Una meravella de poema.
ResponEliminaCelebro que t'agradi, Jp. És realment bonic.
EliminaQuin poema tan bonic que no coneixia. Me'l guarde. Grandíssim poeta, Miguel Hernández.
ResponEliminaNo és gaire conegut aquest poema, i estic contenta que t'agradi.
EliminaTens raó, Novesflors, Hernández és un dels GRANS.
Em sembla que Miguel Hernádez no acostumava fer poemes de natura...però aquest és ple de referències de la tardor...
ResponEliminaPetonets.
És veritat, és un poema una mica "atípic", diferent dels altres més coneguts. Però d'una gran bellesa...tardoral.
EliminaPetonets!
Bon recordatori i bona tria del poema, com sempre! M'encanta Miguel Hernández.
ResponEliminaGràcies, Sílvia, tu sempre m'animes!
EliminaHernández sempre m'emociona.