Conjuraria, mans al cel, la nit
i amb la nit una tempesta ardent:
grans vents que desnaturen harmoniosos llacs,
i corns d'empait sorrut dins la dolçor dels bacs,
i brusques morts d'estels; i de sobte, després,
una aurora esclatant que et revelés
-conjuraria, mans al cel,
per a omplir els teus braços oberts.
Em caldria, la mà sobre el teu front,
el parlar d'un llenguatge inexistent:
violins entre els nacres d'un silenci marí,
i aloses sobre el món en son primer matí
i sil.labeig de fonts;
i de sobte, després,
ton nom quotidià que et despertés
-caldrien per a acompanyar,
amor, els meus somnis oferts.
Carles Riba
L'última lectura d'aquest a nit. Amb Carles Riba me'n vaig a dormir.
ResponEliminaBona nit Glòria!
Que tal has dormit, Carme? Espero que Riba hagi estat bona companya!
EliminaPlegar el dia, ja ben entrada la nit, amb aquest poema, és un bon acompanyament!
ResponEliminaSi que ho és! La poesia és sempre una bona companya.
EliminaQuina mena de conjurs es poden fer amb una tempesta ardent com aquesta? Uf, de molt potents. Bon poema.
ResponEliminaSi, nena, potents, molt potents. Temibles.
EliminaRiba és un poeta que em costa de llegir, tot hi que reconec que és bo. Pot ser és que no l'he llegit gaire.