" DINS LA NIT DELS MEUS ANYS" de Carles Ribas

El poeta mira enrere, no és un balanç, és una mirada melangiosa al infant que va ser ... Uat Boada n'ha fet una bella cançó.

Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc d'ells i no em coneixen:
són meus i van errants
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls, per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,
infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrere.

¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt
      on l'aigua fa el seu pur
          començament de perdre's.

                         Carles Riba 


Pintura: C. Monet