Una bona pregunta. Algú sap la resposta?
Ja ho sé: els poetes-pares
fan bells poemes quan els neix un fill.
També per a mi hauria estat una joia
quan vaig florir d’infants, cisellar versos,
però era una altra la feina: panteixava
per donar-los la vida, aquest llarg somni.
fan bells poemes quan els neix un fill.
També per a mi hauria estat una joia
quan vaig florir d’infants, cisellar versos,
però era una altra la feina: panteixava
per donar-los la vida, aquest llarg somni.
No puc dir que em prenien
temps, força, sang: eren coses tan seves
com els plors a la nit.
Les filles ara es drecen com tres àlbers
i jo us demano, amics, una resposta:
Si canto aquest país que estimo amb ira
per què no puc, no podem infantar-lo.
Maria Àngels Anglada
Quina manera tan fantàstica de dir-ho, quin símil infantar fills, infantar un país, fer-lo créixer...que bonic.
ResponEliminabona nit Glòria i molt bon cap de setmana!
És un símil ben trobat i molt original. L'Anglada escriu amb molta força i lucidesa. No m'estranya gens que t'agradi tant!
EliminaIgual ens cal més valentia que ira, menys por i més valentia, més creure en nosaltres que intentar convèncer al altres.
ResponEliminaTan de bo puguem veure com entre tots infantem aquest nostre país que més que un infant no nascut és un pres tancat i oprimit.
Bon cap de setmana.
Aquesta ira, crec que és el revulsiu davant d'actituds de feblesa o de tansemenfotisme. La gent irada és gent lluitadora i compromesa, això em sembla a mi, que no vol dir que tingui raó, eh?
EliminaI a veure si aconseguim veure lliure aquest país...
Suposo que la paraula "ira" l´utilitza amb el sentit de força i també de valentia. L´Anglada va ser un clar exemple de la gent que va lluitar per les llibertat del nostre país i la supervivència de la nostra llengua.A l´Empordà són conegudes les reunions clandestines antifranquistes a la seva casa de Vilamacolum.Sabia del que parlava, sabia del risc i de creure en la llibertat.
ResponEliminaBon dia de nou!
Així, Pais, Maria Àngels Anglada, a demés de escriure de manera tan brillant, era una catalana valenta i compromesa que practicava el que predicava.
EliminaAra veig que, a demés de agradar-te, l'admires. S'ho mereix.
Potser la Carme té raó, menys ira i més calma, més seguretat i més amor per la Terra i per nosaltres mateixos... I confiança, i paciència i també tolerància amb les diferents maneres de fer i de pensar i de ser que tenim. Som el país dels tants caps tans barrets i tot ho voldríem cadascú a la seva manera particular i no acabem de trobar la manera col·lectiva.
ResponEliminaHi som més a prop que mai.
No posem pals a les rodes nosaltres mateixos.
Paciència i tolerància són maneres de fer que ja practiquem de fa temps i no sé si han donat molts de fruits. I la confiança l'hem perdut en algun moment.
EliminaPot ser si que pequem d'individualistes i no trobem la manera de fer que això funcioni, ara que sembla que ens posem en marxa hem de donar una empenta per aconseguir que tot això tiri endavant.
Som-hi!
L'infantarem i el veurem créixer! gran poeta! ei que tinguis un bon cap de setmana!
ResponEliminaVa, valenta! Aixi és parla!
EliminaEns falta arribar a la valentia d'una mare, potser. És un poema fantàstic que tanca molt bé aquesta setmana. Preciós!
ResponEliminaHi arribarem. Amb esforç si cal.
EliminaGràcies, Sílvia, a mi també em va agradar molt el poema.
Em sembla que a l'hora d'un infantament, el que menys deu preocupar a la mare, és fer poemes...
ResponEliminaI amb el país, penso que primer ens hem de preocupar d'infantar-lo i que creixi sa i fort...Després ja li farem poemes...
No entenc gaire el sentit de la paraula ira!
Dona, entre dolors de dilatació una no està per gaires poemes... :(
EliminaI amb el país, tal com dius, anem per feina, que feina en tenim si el volem veure gran i fort!
El sentit de la paraula "ira" ja veus pel que s'ha comentat, que té diferents lectures, no necessàriament violentes i negatives. Hi han matisos, diuen.