Un poema de Carles Riba, un home, que, com diu Gabriel Ferrater es considerava poeta molt abans i molt més fervorosament que qualsevol altra cosa.
Dame un vasito de sed,
que me estoy muriendo de agua.
Anònim
El futur no dóna temps,el bes no dóna esperança;només l'amor dóna amor,només la set dóna aigua.El nostre dia és profundcom el cor del qui s'arriscaa ser feliç; en el joccreixent, vencent, les pupil·les,fins que tot el món hi cap,oh, gloriosa beguda!L'atzur, amb estranys ocells,marca la mida i l'ajusta.Ai, aigua que fa morir!-de tant pura no si pensa.Set que salva i que no és volquan passa pel cor tot sol,real com una tempesta.
Carles Riba
Estimar és complicat i alhora necessari. Guaitar tempestes ajuda a fer-se amic de la natura, també nosaltres necessitem l'arravatament per a deixar anar l'electricitat que no encèn res.
ResponEliminaUn petó.
Tens raó, estimar és necessari i pot ser complicat. Aquesta electricitat que no encén res és la prova palpable de que estem vius, de que està viu l'amor i el desig.
EliminaCapgira les frases i tot té sentit.
ResponEliminaSembla un poema senzill, però fa pensar. Amb Riba no hi ha poemes senzills.
EliminaAigua i doll.
ResponEliminaUn doll de set pura.
EliminaL'aigua dóna vida al cos, l'amor a l'ànima...
ResponEliminaPetonets.
És bo que flueixi l'aigua i l'amor.
EliminaPetonets!
I encara diran
ResponEliminaque l’aigua és vida.
Però la vida és set.
(Josep Porcar)
La vida és set, gran veritat.
EliminaHelena, sempre saps trobar les paraules justes.