"ESCOLTO LA SECRETA HARMONIA" de B. Rosselló Pòrcel

 "Austera eixutesa i eliminació conscient d'efectismes, heus ací la característica fonamental de Rosselló Pòrcel. Ell ha defugit les fàcils postures gracioses". 
Ho diu un gran poeta i bon amic seu: Salvador Espriu

Escolto la secreta harmonia de l'aire
i l'ardor que tremola
d'unes grans aigües lliures. 

Ales i dansa! Déus
que ara passen i canten
altes músiques! Llum
dels ulls sagrats i verges! 

Estic sol en aquestes 
ombres i sento caure
ones de sang, enmig
d'una alba trista i aspra. 

                 B. Rosselló Pòrcel

" ELLA PARLA " de Joan Teixidor

Ella parla i es queixa d'un amat força maldestre. O molt egoista.

Ens apleguem a la fronda.

És mig dia, el sol és alt;

a la galta estranya ardència

ja no em cal.

Ens ajacem damunt l'herba.

El teu sospir em fa mal.

Els braços s'afanyen massa;

no s'hi val.

El cel el veig entre branques;

se'm gira una set mortal;

potser, si ho vull, no m'estimis;

m'és igual.

El sol rient s'arrecera;

la lluna és migrat fanal.

No t'escau de fer promeses.

Tant se val!

                  Joan Teixidor

" CANÇONS DE PAPER FI " de Maria Mercè Marçal

Sempre un plaer compartir la poesia de la Marçal. I encara més amb el deliciós poema d'avui.

Cançons de paper fi
m’omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.

Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.

               M.M.Marçal

"POEMA DEL RENUNCIAMIENTO" de José Angel Buesa

Un poema pels romàntics... En especial per la M. Roser. 

Pasarás por mi vida sin saber que pasaste.
Pasarás en silencio por mi amor, y al pasar,
fingiré una sonrisa, como un dulce contraste
del dolor de quererte ... y jamás lo sabrás.
 
Soñaré con el nácar virginal de tu frente;
soñaré con tus ojos de esmeraldas de mar;
soñaré con tus labios desesperadamente;
soñaré con tus besos ... y jamás lo sabrás.
 
Quizás pases con otro que te diga al oído
esas frases que nadie como yo te dirá;
y, ahogando para siempre mi amor inadvertido,
te amaré más que nunca ... y jamás lo sabrás.

Yo te amaré en silencio, como algo inaccesible,
como un sueño que nunca lograré realizar;
y el lejano perfume de mi amor imposible
rozará tus cabellos ... y jamás lo sabrás.

Y si un día una lágrima denuncia mi tormento,
- el tormento infinito que te debo ocultar -
te diré sonriente: "No es nada ... ha sido el viento".
Me enjugaré la lágrima ... ¡y jamás lo sabrás!


                                    José Angel Buesa

" SORTILEGI " de Quima Jaume

Quima Jaume  va morir avui fa 20 anys. Un record per aquesta poetessa nascuda a Cadaqués  i a la seva poesia.

Bruixa m'has dit, per aquest sortilegi
que entre tu i jo s'ha donat gratuït.
Totes les flors del mal l'han beneït.
Sortós, jo dic, a qui tal mal envegi.

Contradirem les lleis més reputades,
menjàrem fruits d'allò més exquisit.
Amor, amor, no caiguis en l'oblit,
ara que bufen inclements ventades.

Vàrem ser destres a seguir el cant
de pèrfides sirenes d'un instant.
Dolces derrotes de destins humans.

No cal mirar-se amb recança les mans
si el cor vol brega sense comptar els anys
i oblidar dels camins tots els paranys.

                            Quima Jaume

                                        Quatre sonets, 1994

Pintura: Nicoletta

"L'HOMENATGE A FRANÇOIS RABELAIS" de J.M. Llompart

El poeta mallorquí ret el seu peculiar homenatge al autor de  "Gargantua i Pantagruel".  Carpe Diem!

Damunt de la taula hi havia:
capons
ronyons
melons
oques
moques
bajoques
i un fresseig de miloques
ensaïmades
arengades
graellades
gots de vi
romaní
i un arcàngel carafí.

Mestre Francesc salut
i molta força al canut.

Al cementiri hi havia:
vestidets de mariner
un arcàngel caganer
una tomba encoixinada
la flassada enrivetada
amb la foto manyuclada
el jardí blanc de la nit
la mà que acarona el pit
i el roserar tot florit.

Mestre Francesc la rialla
ans no arribi el cop de dalla.

           Josep M. Llompart

Pintura: D. Fierros Alvaro

" LES MANS EN CREU " de J V. Foix

Avui és l'aniversari del naixement del poeta. Per recordar-lo compartim l’últim sonet de Sol, i de dol. Una mostra més del mestratge de Foix.

Les mans en creu i el front signat amb cendra
davall, de nit, als infèrtils ribatge
on tantes veus fan cor, i vull comprendre,
i on rocs i munts aparenten imatges.

Oesc la mar pels calancs, i els oratges,
i en antre obscur que la ment vol defendre,
m’escolt a mi. I per cingles salvatges
amb un sol crit la Nit i el Cel vull fendre!

Tot és confús, Senyor Déu. I el meu nom,
que em dic a mi, tot alt, en cala morta,
em torna estrany. I tantes veus no entenc.

I si pels cims alimares encenc,
tot és més fosc. Senyor: feu aspra i forta
l’Única Veu, la Imatge i el Seu Nom!
 

                                  JV. Foix

                                " Sol, i de dol "

" GERMÀ MEU " de Simona Gay

 Simona Gay  dedica aquest poema al seu germà Josep Sebastià Pons - de qui ahir vam compartir una poesia - al que estava molt unida i que va ser el seu conseller i mestre en el món literari.

Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!

Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí...

                         Simona Gay

                                                     "La gerra al sol"

" SERRABONA " de Josep Sebastià Pons

El poeta rossellones va lluitar per difondre i mantenir viu el català a la seva terra. El 25 de gener de 2012 va ser el 50 aniversari de la seva mort. No sé al Rosselló, però aquí no va tenir cap ressò.

Aquest monestir amb sa quietud de pedres daurades,
així com les fulles pel aire colrades,
domina la vall i la solitud.
Baixeta, la porta té un arquet de lloses.
En els capitells encara sencers,
uns angels guardant les ales recloses
hi mouen per sempre florits encensers.

A dintre, en la fosca,
hom veu clarejar per sempre aplegades
les feres del bosc a cada pilar,
i apunta el centaure les fletxes malvades.
Aquest monestir s’és tot adormit.
les arnes roseguen casulles brodades.
Amb una veu feble que plora l’oblit,
l’aigua degotina del sostre, a vegades

                                 J.S. Pons

"BOSCOS DE VALLVIDRERA" de Joan Maragall

Comencen a florir els ametllers. Trobem a Maragall, en un de les seves passejades per Collserola, saludant a un ametller a qui les gelades han malmès.

Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m'heu donat!
Tenia el mar al darrera
i al davant el Montserrat,
i als peus els llocs del poeta
que ja és a l'eternitat. 

Més enllà d'altres carenes,
el Pirineu, tot nevat,
i aquell dolç país de França
que deu sê a l'altres costat...
Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m'heu donat!

Tot baixant per la drecera
he vist un arbre rosat:
ametller que presumies,
un altre se t'ha avançat.

-De massa matiner que era
ara em veus tan despullat:
les glaçades d'aquests dies
totes les flors m'han llevat;
pro encara en tinc unes quantes:
mira'm de l'altre costat.

-Ara veig que no tens culpa:
ametller, que Déu te guard,
que sens tu la bona nova
no m'ho hauria semblat.

                        Joan Maragall

" CASIDA DE LAS PALOMAS OSCURAS " de F. Garcia Lorca

Una altre poema de "El divan de Tamarit".  L'altre dia vam compartir una "gacela", de tema amorós, avui serà una "casida", que parlen de la mort. Amb un llenguatge simbòlic i críptic Garcia Lorca ens ofereix un magnífic poema. Aquí cantat per Camarón.

                                        A Claudio Guillén

Por las ramas del laurel
vi dos palomas oscuras.
La una era el sol,
la otra la luna.
«Vecinita», les dije,
«¿dónde está mi sepultura?»
«En mi cola», dijo el sol.
«En mi garganta», dijo la luna. 

Y yo que estaba caminando
con la tierra por la cintura
vi dos águilas de nieve
y una muchacha desnuda.
La una era la otra
y la muchacha era ninguna.
«Aguilitas», les dije,
«¿dónde está mi sepultura?»
«En mi cola», dijo el sol.
«En mi garganta», dijo la luna. 

Por las ramas del laurel
vi dos palomas desnudas.
La una era la otra
y las dos eran ninguna.

 

                  F. Garcia Lorca 

Imatge:Ceràmica Socarrats

" DIRÉ DEL VELL FOC " de Salvador Espriu

Comencem el nostre l'homenatge mensual a Salvador Espriu amb motiu del centenari del seu naixement compartint un poema  que aqui canta Raimon.

 Diré del vell foc i de l'aigua.
Si crema molt la neu,
glaçava més la flama.

Diré de l'espasa i de l'aigua.
Si m'ha ferit la font,
em guarirà l'espasa.

Diré de l'ocell i de l'aigua.
Si llum de cims al riu,
fosca de terra l'ala.

Diré de la rosa i de l'aigua:
la mort de la mar fa
la flor més perdurable.

Diré dels meus ulls i de l'aigua.
Si tot ho mira el llac,
jo tinc les nines blanques.

Dic la pluja, la pluja, la pluja clara
i el plor de l'endinsat
sense retorn per l'aigua.

Dic el nom del no-res
enllà del fons de l'aigua.

                                Salvador Espriu

                                 "Final del Laberint"

" J O I A " de Rosa Leveroni

Enamorada,  Rosa Leveroni ens ofereix els seus sentiments en bells poemes lúcids i sensuals.

II

Podran florir els estels, florir les roses
i el món espurnejar de meravelles,
i sols ho copsaré dins els teus braços:
jo veig el món en la teva pupil.la.

V

Paraules sense dir, cossos en pugna,
llavis només, deixades les recances.
En la tarda d'hivern enfredorida,
has fet florir la meva primavera.

X

Has fet un collaret amb les paraules
per a ornament manyac de ma nuesa.
I m'has posat al pit gemma escollida,
aquella que de temps era esperada.

                           Rosa Leveroni 

                            "Epigrames i cançons"

" FONT DE MUNTANYA "

Aquest petit poema el vaig trobar en una font prop de Collformic, durant un passeig pel bosc.  Guerau de Liost  era el nom de ploma amb que firmava Jaume Bofill i Mates.

Oh, aigua nacrina
germana de la llum
que et perds feta polsina 
com volador perfum!

Que cantes nit i dia
i en prodig devessall
cascadejant avall
escampes l'alegria.

               Guerau de Liost

"LAS CONTRADICCIONES" de Gertrudis Gómez de Avellaneda

Un poema de la escriptora cubana  que, tot i que aviat farà 200 anys que va néixer,  té una ploma àgil i actual.

No encuentro paz, ni me permiten guerra;
De fuego devorado, sufro el frío;
Abrazo un mundo, y quédome vacío;
Me lanzo al cielo, y préndeme la tierra.

Ni libre soy, ni la prisión me encierra;
Veo sin luz, sin voz hablar ansío;
Temo sin esperar, sin placer río;
Nada me da valor, nada me aterra.

Busco el peligro cuando auxilio imploro;
Al sentirme morir me encuentro fuerte;
Valiente pienso ser, y débil lloro.

Cúmplese así mi extraordinaria suerte;
Siempre a los pies de la beldad que adoro,
Y no quiere mi vida ni mi muerte. 

                     G. Gomez de Avellaneda

"DE DALT DE TOT DEL CEL" de J. Salvat Papasseit

Un poema poc conegut de Salvat Papasseit, però que trobo encantador.

De dalt de tot del cel
els pobles en la nit semblen brasers encesos
I perquè entra la vetlla brillen més els estels
 s’acosten a la terra i s’escalfen les mans
i el cos i els peus
I li ofrenen la Óssa com un penell de flors :

Entremig la rosada
els dematins les cullen els pastors.

                      Joan Salvat Papasseit

                          "L'irradiador del port i les gavines"

" TRES LLIMONES " de Gabriel Ferrater

El poeta va escriure: «Col·lecciono dies, però els tinc tots repetits». Aquest és el poema d'un dia que va trobar tres llimones.

Gener benigne. Sota
molt d’aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades
a l’aspre de la llosa. 

Perquè es mullen de sol
i pots considerar
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?

Mira, i ja han estat prou
per tu.

Cor seduït,
renuncia des d’ara,
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l’aspre d’una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre’l.

Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.

                Gabriel Ferrater
                  "Menja't una cama"

" EL CONFORMISTA " de Angel González

Demà, 12 de gener, farà cinc anys que va morir el poeta. El recordem avui amb un dels seus poemes.

Cuando era joven quería vivir en una ciudad grande.

Cuando perdí la juventud quería vivir en una ciudad pequeña.

Ahora quiero vivir.

                  Angel González

                                                                  

                                                                                                    Viñeta de Mingote

" HIMENEU " de Joan Brossa

Un  poema deliciós. L'amor, la Natura, el compromís amb el sol per testimoni.

 

El matrimoni està determinat
per l'amor purament
i simplement,
i aquesta és la gran prova que imposem
al nostre amor.
Ni per curiositat, amb orgull
ho declaro,
no hem visitat cap església,
però sí que ens parem en silenci
davant aquests vells arbres.

El respecte al nostre amor
fa abstenir-nos de tot
el que sigui un negoci
o un segell o un afront.

Ens aturem a l'entrada del bosc;
ell acompanya, digne, la pregària.
ens inclinem en entrar-hi;
res no ens destorba el pas.

Ens besem com dos pans sota la gran arbreda.
I així el sol senzill declara
que som marit i muller.

                         Joan Brossa

       

" FRÀGILS MURALLES " de M. Àngels Anglada

Una poeta exigent, culta i sensible a qui no agradava que l'anomenessin poetessa, - ja que el mot li semblava tenir connotacions disminuïdes- una ploma sòlida i cada dia més valorada.

 
Fràgils muralles,
     arbres batuts pel vent entre les closes,
     com em recorden
     les reixes de silenci
     entre molts pensaments i la paraula! 

Tantes vegades
     ens és negat, germans, dir cada cosa
     amb el nom clar que una vella sang dicta!
  
                                         M.Àngels Anglada 
                                                                        "  Díptic "