Aquest monestir amb sa quietud de pedres daurades,
així com les fulles pel aire colrades,
domina la vall i la solitud.
Baixeta, la porta té un arquet de lloses.
En els capitells encara sencers,
uns angels guardant les ales recloses
hi mouen per sempre florits encensers.
A dintre, en la fosca,
hom veu clarejar per sempre aplegades
les feres del bosc a cada pilar,
i apunta el centaure les fletxes malvades.
Aquest monestir s’és tot adormit.
les arnes roseguen casulles brodades.
Amb una veu feble que plora l’oblit,
l’aigua degotina del sostre, a vegades
J.S. Pons
No el coneixia. Em quedo amb aquest degotina, un mot molt bonic. "l'aigua degotina del sostre"
ResponEliminaTenim la memòria molt selectiva i només recordem a uns quants, majoritàriament, a qui ens marquen per recordar i homenatjar.
Si, ara sembla que a l'Espriu li faran l'homenatge que és mereix, però altres aniversaris de poetes importants han passat sense gaire de ressò.
EliminaDegotina és una paraula molt bonica! :D
Llegint t'hi trobes a Serrabona...
ResponEliminaTens raó, és un poema molt descriptiu, molt visual.
Eliminaun petó poètic, bonica!
ResponEliminaUn petonet de bona nit, preciosa!
EliminaEls monestirs encomanen pau i serenor...Per desgràcia, tenim tendència a oblidar...
ResponEliminaMolta gent quan va als monestirs va a preu fet, sense gaudir d'aquesta pau i serenor de la que parles, M.Roser.
EliminaUna llàstima!
JO hi vaig treballar, abans que es convertís en hotel, a Sta Maria de Les Avellanes. Hi ha un poema que en parla, al meu llibre. Feia bo a l'esperit, caminar-hi sense esperar res...
ResponEliminaPetons.
Deu de ser un lloc molt assossegat si fa asserenar l'esperit.
EliminaJa buscaré el poema de les avellanes per posar-lo pel febrer al altre bloc.
Una abracadeta
És un poeta del que conec una part de la seva obra. La descripció de Serrabona és magnífica i sembla que m'hi trobi de nou.
ResponEliminaJo, ho confesso, no el conec gaire. Un dels meus propòsits és anar descobrir poetes.
EliminaUna abraçada, Rafel!