Intentaré
de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en els boies.
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en els boies.
Joan Vinyoli
Pintura: Turner
Buf...que dur!...un petó!
ResponEliminaCon quan bufa la tramuntana.
EliminaPetons!
"Sé prou que la claror
ResponEliminagermina dins la fosca".
Sabent això i amb l'ajuda de les boies sabem on som, dins l'enlloc també germina el dia. Molt potent, aquest poema. El poeta intenta dir aparentment un impossible i se'n surt molt bé. M'agrada molt!!
Ho expliques molt bé, de primer he pensat que era un post de l'Helena! :)
EliminaEstic contenta que t'hagi agradat.
A vegades costa prou de pensar en les boies quan tot està tan enrevessat...
ResponEliminaPerò pitjor és quan no hi han ni boies per tranquil·litzar-nos.
EliminaSé perfectament quina és aquesta sensació. El que no sabria, ni de lluny, és explicar-la així.Vinyoli és gran, gran.
ResponElimina"Sé prou que la claror
germina dins la fosca."
...la llum al fons del túnel.
I ho explica molt bé, en una poesia molt potent, amb molta força.
Eliminaua !! és una passada de poema, m'ha encantat, quina lliçó per mi.
ResponEliminagràcies glòria per compartir-lo i per totes les visites i comentaris que deixes al meu blog
una abraçada, és un plaer compartir amb tu
joan
Vinyoli posa un llistó molt alt, però aixà ena ha d'esperonar.
EliminaM'encanta compartir la poesia que m'interessa i si visito i comento el teu blog és per que m'agrada.
Gràcies a tu, per la teva visita.
Caram, això és una bona torbonada...El mar enfurismat és bonic, però fa una mica de basarda...
ResponEliminaPetonets.
Una tramuntanada d'aquelles que no et deixen sortir de casa. A mi el vent m'enutja molt, em posa nerviosa...
EliminaPetonets.