Balla damunt la terra
i
s'afina, la fina
esgarrifada.
Brilla,
renovellada,
neta.
Irisa
el gris. Rebota
miralls
d'ella mateixa,
perdurable
de vidre,
despòtica
de pedra.
Xarxes
lleus, febres primes
l'agafen,
l'extenuen,
agonitzant
de corbes,
embriaga
de puntes.
I
ella perfila curts
laberints
de fretura,
brins
d'aigua, rams de vent,
fugacitats
d'agulla.
B.Rosselló Pòrcel
“Imitació
del foc” 1938
Ets una mina! Un petó!
ResponElimina:) Una mina? de què?...
EliminaPetons, bonica! :D
Riquíssim llenguatge, amb un gran ritme. Per ballar-hi i tot!
ResponEliminaGràcies, Glòria.
Ai, la música de les paraules, i el color i el ritme...
EliminaPer ballar-hi, tens raó!
Gràcies a tu, Jordi.
…i quina imatge tan ben trobada per a aquest poema.
ResponEliminaAquestes gotes de pluja suspeses a les teranyines tenen quelcom de màgic, oi? Semble impossible tanta bellesa...
EliminaQuina manera tan sàvia de descriure la pluja...La malaltia inspirava molts poetes de l'època...Ves per on!
ResponEliminaPetonets.
Doncs jo també ho penso, sense saber si hi té cap base científica, però crec que aquest estat una mica febril en que la malaltia els sumia era font d'inspiració pels poetes.
EliminaEn aquesta poesia Rosselló Pòrcel va estar especialment encertat.
Petonets!
Salvat-Papasseit, Torres i Rosselló-Pòrcel, el meu trio d'adolescència. I de la maduresa.
ResponEliminaPreciós...
Ja des d'adolescent tenies bon gust, nena!
EliminaPots explicar de que va,ben bé, el poema,si us plau?
ResponEliminaDescriu la pluja..
Elimina