"MARCADA PER LA TERRA" de Montserrat Vayreda

Un acròstic en el que Montserrat Vayreda ens fa confidència de la seva manera de ser i de com la terra on ha nascut li ha deixat empremta.

Marcada per la terra on he nascut,

Oberta com és ella, vull ser clara.

No pretenc posseir altra virtut.

Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara

Somnio obrir camins entenedors,

Els que tothom podrà seguir algun dia.

Retinc als ulls la força dels colors,

Respiro de la terra l'alegria,

Avanço enmig dels versos, que són flors

Tallades al jardí de la poesia.

Vull sentir-me vibrant i receptiva

Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà.

Yacht sense moll, no vaig a la deriva

Retrobo sempre el lloc on ancorar.

Espero, crec, afirmo, i de vegades

Desitjo el ritme intens de les onades

Acompassar-hi el meu i fer-lo clar.

I si pogués, amics, ai, si pogués

Treballar més per a poder després

Reposar en el repòs fet herba blana!

Un vers a flor de boca, que restés

Labiat com petita flor boscana,

La pau a prop de tots els meus rosers

Or de blat i de sol a la vessana.

La meva vida no desitja més.

                Montserrat Vayreda

"MADRIGAL AL BILLETE DE TRANVIA" de Rafael Alberti

El 16 de desembre de l'any 1902 va néixer Rafael Alberti.  El recordem amb un poema.

Adonde el viento, impávido, subleva
torres de luz contra la sangre mía,
tú, billete, flor nueva,
cortada en los balcones del tranvía.

Huyes, directa, rectamente liso,
en tu pétalo un nombre y un encuentro
latentes, a ese centro
cerrado y por cortar del compromiso.

Y no arde en ti la rosa, ni en ti priva
el finado clavel, si la violeta
contemporánea, viva,
del libro que viaja en la chaqueta.

                                                      
                                                                 Rafael Alberti                                     

" ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA " de Josep M. de Sagarra

Una fira de molta tradició, que coincideix amb la festa de les modistes i dels estudiants, de la que Santa Llúcia n'és patrona. Isabel Monar canta la cançó d'Eduard Tolrà.  

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l'any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor. 

-Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi dejorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa,
i una enramada d'arboç,
i una blanca molinera,
i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia
dins del nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos;
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç!

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l'any gloriós,
tals paraules m'acudien
quan he vist la meva amor.
   
             Josep M. de Sagarra

"MA FILLA IRENE" de Teodor Llorent

El poeta valencià ens commou en aquest poema, on recorda la filla que ha perdut, però que segueix sentint present, a vora seu tot el dia, sempre.

No sap ningú, ma filla benamada,
lo secret nostre, que en lo cor guardí.
Morta te creuen tots i soterrada,
i encara vius i alenes per a mi.

Véns amorosa encara tots los dies,
com benèfica fada, a mon capçal;
véns amorosa encara, com solies,
i em desperta ton bes angelical.

Baixes a l'hort i culls les millors roses,
tremolosa de goig i de plaer,
i en la taula en què escric lo ramell poses
que ma cambra perfuma i tot mon ser.

Te veig com fores, però més hermosa:
s'han tornat raig de sol tos cabells rulls,
brilla ton front com alba lluminosa,
i claritat major ompli tos ulls.

Te veig sempre pensívola i callada,
i sense dir-me res m'estàs parlant;
tot lo que vols, ho llixc en ta mirada,
i tot és dolç i pur, tot és bo i sant.

Te torna al món divina Providència?
Te dóna el ser mon seny ensomiador?
És il·lusió enganyosa ta presència?
És verdader miracle de l'amor?

Vius encara la vida que ans vivies?
Visc jo la vida nova que vius tu?
Només sé que et contemple tots los dies
i que el nostre secret no el sap ningú!      

                     Teodor Llorente

                              1901

"ERAS, INSTANTE, TAN CLARO" de Luis Cernuda

Poeta sensible, amb una poesia melancòlica i trista, però sempre serena i continguda, de veu clara i directa.   V. Monera  ha musicat aquest sonet.

Eras, instante, tan claro.
Perdidamente te alejas,
dejando erguido al deseo
con sus vagas ansias tercas.

Siento huir bajo el otoño
pálidas aguas sin fuerza,
mientras se olvidan los árboles
de las hojas que desertan.

La llama tuerce su hastío,
sola su viva presencia,
y la lámpara ya duerme
sobre mis ojos en vela.

Cuán lejano todo. Muertas
las rosas que ayer abrieran,
aunque aliente su secreto
por las verdes alamedas.

Bajo tormentas la playa
será soledad de arena
donde el amor yazca en sueños.
La tierra y el mar lo esperan.

                    Luis Cernuda

"MARINERS EXÒTICS " de Josep M.López Picó

El poeta veu en els mariners homes diferents, que senten la vida de manera molt diversa als homes que viuen en terra.

Aqueixos homes semblen deslligats de nosaltres;
arriben a la terra i canten. Tot el mar
duen amb ells. Per'xò la terra els és petita
i s'hi mouen estranys en congoixa infinita.
Llavores s'embriaguen i canten més encar.
Aqueixos homes semblen deslligats de nosaltres.

Ens els mirem, ens els mirem. I ells se'n riuen
de l'esforç que nosaltres posem en nostre esguard.
Passen a llargues colles desiguals i anhelants;
llurs vides a ple sol ens semblen flamejants;
se mouen com en l'aire es mou un estendard.
Ens els mirem, ens els mirem. I ells se'n riuen.

Demà se n'aniran i cantaran en altres
terres. Homes del mar, deslligats de nosaltres!                                                                      

                               J.M.López Picó                         

                                  "Poemes del port"  

                                        (1911)

Pintura:Diego Rivera

" QUI PENSA ARA EN EL MAR " de Anna Dodas

Sense dubte la mort violenta i sobtada Anna Dodas ens ha privat d'una veu extraordinària i potent dins la poesia catalana.

...qui pensa ara en la mar
que deu bramar molt lluny
d'escumes i gavines?
aquí només les crestes
nevades que reposen
els camps colgats
en estàtiques onades

i en la nit constel·lacions
contemplant-se entotsolades

                     

                     Anna Dodas i Noguer

                              "Paisatge amb hivern"

"DOS SOSPIRS" de Miquel Costa i Llobera

Un poema senzill, però deliciós del poeta mallorquí autor de "El Pi de Formentera"

Vora del foc s'escalfaven,
un vespre a encesa de llums,
la vella, resa qui resa...
la jove, mirant-se el fum...

-Ai!, tot baix digué la jove
i la vella: -Ai, bon Jesús!
-Què teniu, ara padrina?

            -Filla meva, què tens tu?

Cap d'elles tornà resposta,
però pensaren al punt:
 -Si ho sabíeu, padrineta!

              -Si ho sabies, joventut!

                                        M. Costa i Llobera

" CINC INVOCACIONS " de Joan Fuster

Un poema en que el poeta de Sueca fa palès el seu amor a una pàtria que veu i sent com una mare.

Tornes ja en nostra sang a ser com eres,
oh pàtria! Comencen dins la nit
a alçar-se fixament el mur i el crit,
i el cel enyora el colp de tes banderes.

Van recobrant el gust de les dreceres
els nostres peus amargs. El branc florit
s'hi estableix, com l'havíem pressentit.
Pertot desperten relles i fogueres.

Els rems, la pau, les roques poderoses,
els infants amb què et salves i vesteixes,
et reprenen. Oferts, som veritat.

Mare enmig de les tombes precioses,
tu ens anomenes un per un i ens deixes
la llengua plena del teu nom daurat.

                                                         Joan Fuster

" LA SED " de Juana de Ibarbourou

La característica de la poesia de la Ibarbourou consisteix en un ric cromatisme i en un sentit optimista de la vida,  que expressa amb un llenguatge senzill, fresc i natural.

Tu beso fue en mis labios
de un dulzor refrescante.
Sensación de agua viva y moras negras
me dio tu boca amante.

Cansada me acosté sobre los pastos
con tu brazo tendido, por apoyo.
Y me cayó tu beso entre los labios,
como un fruto maduro de la selva
o un lavado guijarro del arroyo.

Tengo sed otra vez, amado mío.
Dame tu beso fresco tal como una
piedrezuela del río.

                      Juana de Ibarbourou

"EN LA MORT DE MARILYN MONROE" de Miquel Dolç i Dolç

Avui fa cents anys que va néixer Miquel Dolç  i Dolç no és poeta molt popular, però la seva ploma bé mereix un record. I l'evoquem amb un poema dedicat a  Marilyn Monroe, que justament va morir fa 50 anys.

¿No hi hagué un àngel més que els altres fort
per a un cos tan rebel, fràgil i tèrbol,
que un mercadeig infame de guineus
ultratjà i exalçà fins a un deliri
d'idolatria? Oh Marilyn, quin gust
ens ha deixat de llot i d'alga
el teu inútil acte impietós,
que t'ha fet sols un número de cripta!

Tu, l'escultura, pols avui,
pàl·lida, al grat d'un aquiló de gestos
admiratius. Sense conèixer els jocs
ni els lleures infantívols, et llançares,
tu, la dumb Monde, víctima innocent,
cap a l'enorme trampa de la vida.

I et fou la trampa com un circ golut,
però desert, enmig d'un públic àvid
d'enviliments. Avui, dels milions
de llops que atreia el teu tumult d'imatges,
i qui per a tu tindrà un esquitx
de la infinita pietat que ens feies?

Ai! Marilyn, ai! Hollywood, fitons
d'aquest progrés de coca-cola
i de desvari nuclear, que encén,
delint els vells, cent mòduls nous, que jutja
més viril el barbut, que confon l'art
amb la publicitat a tant la lletra
i amb el tòrax florit!

Estem sadolls de fang i de mentides,
i tu de sobte, Marilyn, t'esmunys
pel passadís de vori,
duent al puny l'auricular
per enviar-nos des de l'altra riba...
i,què: l'esperança, el pànic, el no-res?
Ai, dea sense entranyes! 

                           Miquel Dolç i Dolç

                                           "Imago Mundi"

"LA SARDANA" de Lluís Maria Xirinacs

L'Elfreeland ens fa memòria de la vaga de fam que fa anys va iniciar Xirinacs. Un bon dia per recordar-lo amb un poema.

Rodona, sense presidències,
sense darrers llocs.
Tancada, comunitària,
íntima.
Oberta a tots els qui hi vulguin entrar,
sempre creixent.
Rigorosa, amb una llei íntima,
tot comptat i amidat.
Assenyada al principi,
amb serenor i mesura.
Arrauxada al final,
folla i disbauxada.
Inspirada per un mestre que no es veu,
que no balla, que no vol lluir-se.
Animada, per una cobla enlairada
que no està de festa sinó de servei.
Festiva, per tot un poble
que dansa joiós.
Delicada, els peus de puntetes,
els dits enllaçats.
Dona i home, dona i home
ambdós iguals sense privilegis.
Al cor dels pobles i ciutats,
al bell mig de la plaça major.
Així vull que sigui la meva pàtria.
Així somnio la companyonia universal de tots els homes.

                               Lluís Maria Xirinacs

Disseny imatge: Montserrat Jornet

XIRINACS. Comentaris a "LA SARDANA"

" VINT BALES FOREN, VINT BALES " de M. Mercè Marçal

Avui va ser el dia en que l'any 1920  va morir assassinat Francesc Layret, "la crossa del poble" com l'anomena Maria Mercè Marçal en aquest abrandat poema elegíac.  Teresa Rebull l'ha musicat i el canta.

 

                                         A Layret, 30 novembre 1920

Vint bales foren, vint bales
ai!, quan trencava la nit!

Dia trenta de novembre,
nit d'hores decapitades!

Vint bales foren, vint bales!

Dia trenta de novembre,
nit sense alba de matí! 

Ai!, com moria la nit!

Caigué la crossa del poble!
Segaren l'alè de l'aire!

Vint bales foren, vint bales!

Malhaja qui no ho recorda,
vint escorpits al seu pit!

Ai!, com sagnava la nit! 

                                                                                                                        
        M. Mercè Marçal          
                            

" ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA " de Pere Quart

Tal dia com avui, en l'any 1899, va néixer el poeta. Ell, sorneguer, parodia el famós poema d'Espriu, amb disculpes, si són necessàries.

                                                                Al sempre admirat Salvador Espriu,
                                                                                       si cal amb disculpes.
Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d'allunyar-me'n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se'n: «Com qui s'agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer»,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d'aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva i –nostra–
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

                         Pere Quart





Pintura: Taverna Espinaler 

" LES BOIES " de Joan Vinyoli

El dia 30 de novembre és l'aniversari de la mort del poeta,  el recordem en aquest poema que descriu una nit de tramuntana a Begur.

Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.

Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en els boies.

                                                             Joan Vinyoli

Pintura: Turner

" LA SANG SE'M CLIVELLA " de C. Sànchez Cutillas

Carmelina, una poetessa amb veu potent i reivindicativa, ens ofereix un poema d'amor i d'enyor

Voldria viure
entre la mar i una badia
algunes nits així,
amb gust de menta;
quan l'enyor de tanta cosa
em despentina l’instin,
i em prem la carn, i me la deixa
olorosa de tu.

Mira com llance
inútilment els somnis.
Mira també,
escampades pel llit,
les filagarses d'aquells moments perduts...

No sé si ploraré demà
perquè la pena,
és massa fonda avui,
per a arrencar-la
estella a estella.

Però, tot està a punt:
l'artèria oberta;
les mans enceses; el cos
tens i expectant...
i tot és tan a punt,
que la sang se'm clivella!

                       C. Sànchez Cutilla
                      "Llibre d'amic e amada"