El poeta explica el nom del seu llibre Poemes de l'alquimista: "És a dir, poesia entesa no
com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d'exploració, o
d'experimentació, com per altres ho poden ser el microscopi o la música,
com a l'edat mitjana s'empraven els metalls".
A voltes, en llevar-se, l'home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.
I es mou feixuc, amb la recança oberta
d'abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.
Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l'univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.
I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.
J. Palau Fabre
"Poemes de l'alquimista"
Imatge: Humberto Rivas
És un pèl trist, com trista és la soledat de qui no vol estar sol. M'ha agradat!
ResponEliminaTens raó. És trist però és un bon poema. A mi també m'agrada.
EliminaUna bona descripció de l'home sol... arriba endins.
ResponEliminaSempre he llegit molt més els poemes d'amor de Palau i Fabre (o m'hi he fixat més).
Aquest no el recordava.
No l'he llegit molt a Palau i Fabre, però els poemes que conec
Eliminano són precisament d'amor.
Els buscaré per llegir-los. Gracies, Carme.
Clar i ras. Perfecte.
ResponEliminaTu ho has dit, Novesflors! Perfecte.
EliminaÉs una bona cosa això d'experimentar amb la poesia...Tot i que d'aquest experiment en surti algú que pateix la solitud...
ResponEliminaLa solitud és molt poètica. Fa poemes tristos, però bons, com es aquest cas.
Elimina