Em compta el temps la marinada amarga, la mar amb son abominable crit! La mel dintre la gerra s’ha espessit i els brots que vas deixar fan ombra llarga.
Oh xaragall lluent! La seda blanca serà la lluna de la meva nit; l’arbre cairat, capçal del nostre llit, estén encar un pensament de branca.
Esquerpa, sola, tota fel i espina, faig i desfaig l’absurda teranyina, aranya al·lucinada del no-res.
Un deix d’amor arran de llavi puja i mor com una llàgrima de pluja al viu del darrer pètal que ha malmès.
Mercè Rodoreda
"AGONIA DE LLUM"
Pintura: J.W.Waterhouse
tota fel i espina...renoi!...
ResponEliminaun petó, bonica!
Dona, 20 anys el marit per aquests mons de Déu fent l'heroi, ja en hi ha per estar amargada, ja!
EliminaSempre m'ha trasbalsat aquesta actitud de la Penèlope... un poema que l'explica molt bé.
ResponEliminaÉs un bon poema, ara, l'actitud de Penèlope jo no la veig tan clara. Quan va tornar el tan esperat Ulisses a ella tampoc li van anar gaire bé les coses.
EliminaNo li coneixia poemes a la Rodoreda, només novel·les i escrits en prosa poètica.
ResponEliminaNo te gaire poesia, només aquest llibre d'Agonia de llum.
EliminaUna mica cansat això d'anar teixint i desteixint...i malaguanyat treball!
ResponEliminaSi, noia, quina manera de perdre el temps. Però es clar d'això es tractava.
Elimina