" LÁMINAS " de Blas de Otero

El poeta evoca una dona estimada, llunyana ja, present en el record, amb imatges nostàlgiques, potser tristes,  però sempre plenes de tendresa.

Me estás haciendo llorar con tu recuerdo.
Me sube hasta los ojos,
duda, vacila, y cae

como una infanta de la almena al foso.

Porque recuerdo que tenías diecisiete años,
y todos de oro.
Y los pechitos te temblaban
como las hojas del chopo.

Y las sandalias que te ponías en la primavera,
pececitos rojos.
Y la cinta de
tu combinación, en corro.

Me estás hiriendo con unas alas tan frágiles.
¿Quién ha roto la brisa,
esta seda del aire, en el recuerdo,
quién la deshila?

Porque pregunto, y nadie me responde,
por una cosa que fue mía,
y estoy arrancando días y noches
de mi vida,

para que no me hagan llorar más
unas láminas amarillas
en las que tú, una mañana de primavera,
apareciste, con las sandalias de niña.

                                          Blas de Otero

                                        "Ancia"

"PLUJA BRODADA " de Bartomeu Rosselló Pòrcel

Dissortat poeta d'una generació marcada per la guerra i delmada per la tuberculosis, amb una obra breu, però densa, i de enorme potencia literària.

Balla damunt la terra

i s'afina, la fina

esgarrifada. Brilla,

renovellada, neta.

Irisa el gris. Rebota

miralls d'ella mateixa,

perdurable de vidre,

despòtica de pedra.

Xarxes lleus, febres primes

l'agafen, l'extenuen,

agonitzant de corbes,

embriaga de puntes.

I ella perfila curts

laberints de fretura,

brins d'aigua, rams de vent,

fugacitats d'agulla.

                           B.Rosselló Pòrcel

                         “Imitació del foc” 1938

" CANÇO DE CAPALTARD " de Joan Sales

Avui és el centenari del naixement de Joan Sales . A demés de ser l'excel·lent escriptor de "Incerta glòria", també va conrear la poesia. Avui en fem un tast.

Mira tot aquest cel violeta i exànime.
Com quan obrim un moble antic, perfum estrany,
          en abocar-me a la teva ànima
          he sentit el romer d'antany.

Cada poble natal té la seva campana
          que tritlleja i omple el cel blau
de voladúries invisibles i de pau.
i cada ànima trista té la seva germana.

— Germana, si pogués, dins teu, tu que et consums
en plors sense motiu i pàl·lids contrallums,
amagar els meus terrors i les sets indicibles,
com dins un vell armari ple d'esvaïts perfums
          i de mil coses inservibles...

                                  Joan Sales 

" TU ME QUIERES ALBA " de Alfonsina Storni

Ai! la doble moral de l'època, el masclisme, que indignen a la poeta, ella, mare soltera, que les va patir en la seva pròpia carn.

Tú me quieres alba,
me quieres de espumas,
me quieres de nácar.
Que sea azucena
sobre todas, casta.
De perfume tenue.
Corola cerrada.

Ni un rayo de luna
filtrado me haya.
Ni una margarita
se diga mi hermana.
Tú me quieres nívea,
tú me quieres blanca,
tú me quieres alba.

Tú que hubiste todas
las copas a mano,
de frutos y mieles
los labios morados.
Tú que en el banquete
cubierto de pámpanos
dejaste las carnes
festejando a Baco.
Tú que en los jardines
negros del Engaño
vestido de rojo
corriste al Estrago.

Tú que el esqueleto
conservas intacto
no sé todavía
por cuáles milagros,
me pretendes blanca
-Dios te lo perdone-,
me pretendes casta
-Dios te lo perdone-,
¡me pretendes alba!

Huye hacia los bosques,
vete a la montaña;
límpiate la boca;
vive en las cabañas;
toca con las manos
la tierra mojada;
alimenta el cuerpo
con raíz amarga;
bebe de las rocas;
duerme sobre escarcha;
renueva tejidos
con salitre y agua:
       
Habla con los pájaros
y llévate al alba.
Y cuando las carnes
te sean tornadas,
y cuando hayas puesto
en ellas el alma
que por las alcobas
se quedó enredada,
entonces, buen hombre,
preténdeme blanca,
preténdeme nívea,
preténdeme casta.

           Alfonsina Storni

           

Pintura Charles Sims (Fragment)

" FESTEIG VORA LA MAR CANTÀBRICA " de Joan Maragall

Aquest poema, d’aires romàntics, forma part del llarguíssim poema que podeu llegir aquí sencer. Alguns artistes l'han musicat, com per exemple el reconegut cantant d’òpera Josep Carrera en el disc “Josep Carreres Sings Catalan Songs” i també la soprano Isabel Monar.

  III

 Sota les estrelles, d’espatlles al mar,
una galta humida, fresca de serena,
una galta suau i plena
es ben dolça de besar.
Entre dos silencis, bes silenciós,
còm vares deixar-nos tremolant tots dos
dins la nit quieta, am deixos ardents
de la mitj-diada i dels terrals vents.

El reberes silenciosa.
Mos llavis, dolços encar,
te van preguntâ una cosa,
i tu no’m vas contestar.
Què vaig preguntar-te?… Sols recordo’l bes
i que se sentia la plena mar alta.
Tu, tota caiguda, semblaves malalta…
Oh! No hi tornaré mai més.

Prò la flonja galta ruixada am serena,
sota de ma boca, d’espatlles al mar;
prò la xafogosa nit d’Agost serena
ai! còm la podré oblidar?

                         Joan Maragall

"ELS CODONYS TARDORALS" de Josep Carner

Com en "La Poma Escollida", Carner fa elogi d'aquest amor quotidià i tranquil, 
que "quan fina tot l'esclat" i arriben les gelors i el fred està al  costat nostre i  ens endolceix la vida.

 

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,

té una blancor molt gerda en tot el cos diví,

i corre, embriagada de tanta jovenesa,

i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades

per fills i feines, o perquè no n’han tingut,

i amb cara tediosa caminen desmarxades

i són codonys, diries, el fruit més boterut.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,

nosaltres rondinem, esgarriant les passes,

i flagel·lem el dia amb folles amenaces,

saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,

dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,

i si l’amorosim al caliu de la llar

i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

                              Josep Carner

                                "Els fruits saborosos"


Acquarel.la: J. Ato

"PLENILUNI A LA RIERA" de Joan LLacuna

Una poesia deliciosa,en que amb veu infantil descobreix la nit, la lluna, la riera...
 

-Quina aigua
més clara,
més neta,
pare,
mareta!

I com s'hi mira
la lluna,
pare,
mareta!

-I com s'hi miren
les bogues,
nina,
nineta!

-I com s'hi miren
els joncs,
i com s'hi miren
les canyes!

-I com s'hi miren
els oms,
i com s'hi miren
els saules!

Quina aigua
més clara,
més neta,
nina,
nineta!

  Joan Llacuna

  "L'aurora de l'Argall"

" DIVISA " de Maria Mercè Marçal

Tal dia com avui fa 60 anys va néixer Maria Mercè Marçal. Ella va adoptar una divisa que sempre va estar present tant en la seva vida com en la seva obra.

A l’atzar agraeixo tres dons:

                   haver nascut dona,

                   de classe baixa i nació oprimida.

                   I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

   
                                                                               
                                                    Maria Mercè Marçal

Bestiari: PORC de Pere Quart

Ahir va ser Sant Martí...pobres porquets!

Em cal un regim per amagrir

La pell em tiba, panteixo massa.

No em moc de casa, menjo a desdir:

és clar, m'engreixo com un garrí

                   ...allò que passa.

Però ara sí:

poques segones, gens de carbassa

i les cent passes cada matí.

Ja tothom parla de Sant Martí!

                          Pere Quart

<e

" CANTE PER UN " de Matilde Llòria

Matilde Llòria és un cas força insòlit dins la poesia, ja que la va conrear tant en català com en castellà i gallec. I ho feia bé.

No plore. Cante!

Cante per un

de qui no se'n recorda

quasi ningú.

Per una agulla enfile

tota la llum.

I esgarrons cusc, adobe,

a tots per un.

Si em pregunten, jo cante.

El cor és mut

després de l'aigua amarga

que s'ha begut.

Però les mans treballen,

i, resolut,

obri camí el coratge

per tots: per un.

                 Matilde Llòria

" CANCÓ " de Miquel Martí i Pol

 El 11 de novembre del 2003 va morir el poeta. El recordem amb un poema fresc i vital, on parla d'una vida i una mort que somnia, però que la malaltia va fer inabastable. Ho canten els Strombers

Voldria tenir un llagut

i una casa a la muntanya;

poder encendre un flam al vent

i un altre flam a la calma;

de dia estimar muller

i de nit les dones d'aigua. 

Voldria ser tan divers,
         tan lliure i divers com l'aire,
   conèixer tots els camins
    i jeure en totes les cales.

Voldria esbrinar els secrets

de les cambres de les dames

i estimar-les totes, fins

les que fossin maridades,

i morir, de mort suau,

un dimecres a la tarda.

                 M. Martí i Pol  
                 "L'arrel i l'escorça"

" MATÍ " de Marià Manent

Deliciós poema d'un Marià Manent enamorat.

Ets eixida del son com el mar. Tota humida,
somriu encar la boca als somnis, dolçament.
Brilla el sol a les herbes, però tu veus l'argent
de la lluna, entre l'aigua adormida.

Una llum de maragda mig emboira els teus ulls;
té perfums d'aquell mar ta delicada argila;
i dus una gran perla pàl.lida sota els rulls,
ondulats com una alga tranquil.la.

                                        Marià Manent



Pintura: Janos Vaszary

"LA LLET BLANCA DE LA LLUNA" de Mercè Rodoreda

Un poema de Mercè Rodoreda, tan brillant escrivint novel-las com fent poesia. Aquest l'ha musicat Xavi Múrcia.

La llet blanca de la lluna
me la bec a poc a poc.
Devoro flors d'una a una,
entaulada, com per joc.

D'enveja, un núvol s'esberla.
Gotes de color de perla
m'esquitxen nas i cabells.

I me'n vaig. Poso la lleva 
i em tanco dintre la meva
illa dels lliris vermells. 

Mercè Rodoreda

"Agonia de llum" 

 

" EL PERDEDOR " de Charles Bukowski

Genial...

Y el siguiente recuerdo es que estoy sobre una mesa,
todos se han marchado:  el más valiente
bajo los focos, amenazante, tumbándome a golpes....
y después un tipo asqueroso de pie, fumado un puro:

“ Chico, tú no sabes pelear”  me dijo.
y  yo me levanté y le lancé de un golpe por encima
de una silla.

fue  como una escena de película y
allí quedó sobre su enorme trasero diciendo
sin cesar  “Dios mío, Dios mío, pero ¿qué es lo que
te ocurre?”  y yo me levanté y me vestí,
las manos aún vendadas, y al llegar a casa
me arranqué las vendas de las manos y
escribí mi primer poema,
y no he dejado de pelear
desde entonces.

                            Charles Bukowski

" LA FLOR DE L'ALOC " de Joaquim Ruyra

La tardor avança, però per la Natura tot va seguint el ritme vital. Quan unes flors acaben, en de neixen noves.

La flor d'aloc morada

per la tardor se bada

quan perd el sol sa força u el fred esblaima el cel

Neix quan en monts i planes

són mortes ses germanes,

quan plora trist novembre ses llàgrimes de gel.

L'enfredorida abella

que a obrar-la s'aparella

la música ha perduda del seu volar d'estiu.

La fulla seca passa,

gemint, per sota l'arbre del qual fou membre viu.

L'herba tremola tota.

El vent xiscla i sanglota.

Somriu sols la floreta d'aloc, el sol mirant,

com òrfena qui, en terra

que despoblà la guerra,

per les amors sospira d'un bell i fred amant.

La flor d'aloc morada

per la tardor se bada

quan perd el sol sa força u el fred esblaima el cel

Neix quan en monts i planes

són mortes ses germanes,

quan plora trist novembre ses llàgrimes de gel.

                                         Joaquim Ruyra

" PRESÈNCIA DE LA MORT " de Clementina Arderiu

Del matrimoni de Clementina Arderiu amb Carles Riba van néixer quatre fills, el més menut, en Francesc, morirà sent molt petit, d'aquest fet deixa constància amb un poema extraordinari.

Dóna bo la llum:
dintre de la cambra,
tot el verd i el rosa
jugaven a fet.
Manyac entra el sol
de les deu tocades.
D' esperança l' aire
duia penjarolls,
que de Sant Joan
era la vigília,
i jo n'era tota
bandera d' estiu.
Somrigué l' infant
a l' adéu del pare
i entre roba càndida
restava tranquil.
I ella va venir...
La cambra vibrava;
ja tota em prenia
el trast matinal.
I ella va venir,
callada, insensible.
I jo no la veia
colpir el meu infant.
Entre tanta llum,
qui l' endevinava?
Fou la galta pàl·lida
que em digué la mort.

          Clementina Arderiu

*" LA MUERTE BELLA " de Juan Ramón Jiménez

Podem acceptar la mort com una evolució natural a la que ens porta la vida? De que serveix rebel·lar-se.

¿Que me vas a doler, muerte?
¿Es que no duele la vida?
¿Porqué he de ser más osado
para el vivir exterior
que para el hondo morir?

La tierra ¿qué es que no el aire?
¿Porqué nos ha de asfixiar,
porqué nos ha de cegar,
porqué nos ha de aplastar,
porqué nos ha de callar?

¿Porqué morir ha de ser
lo que decimos morir,
y vivir sólo vivir,
lo que callamos vivir?

¿Porqué el morir verdadero
(lo que callamos morir)
no ha de ser dulce y suave
como el vivir verdadero
(lo que decimos vivir?)

               Juan Ramón Jiménez

" LA MORT I EL JOVE " de Màrius Torres

En aquestes dates compartirem tres poemes que parlen de la Mort. Una mort anunciada, la mort acceptada com un fet natural i una mare que ha perdut un fill.
Avui un poema de Màrius Torres, d'una gran bellesa i serenitat.  Miquel Àngel Tena ha musicat alguns dels poemes de Torres.

Mai una boca ardent no assedegà la febre
com la meva, esperant respirar pel teu pit.
Mai no foren tan grans uns ulls en la tenebra
com ara els meus, Amarga, que et miren fit a fit!

Res, mai, ni l’invencible engany de l’esperança,
no em feia tremolar davant de l’infinit.

Però ara el teu fred fa comprendre, enfonsant-se,
quina cosa tan fràgil és torna un esperit.

Morir... Si almenys pogués arrabassar i endur-me
tot el que he malgastat, vivint entre la xurma,
d’amor, d’ambicions, de treballs, d’ideals!

Pesa poc la meva ànima, nua en ella mateixa.

 
¿No li serà comptat el pes d’allò que deixa
vivent, entre les vostres mans de foc, Immortals?

                                  Màrius Torres

                                                   Setembre 1936  

Pintura de Berdell