"LES XIQUETES DEL MEU POBLE" de M. Mercè Marçal

Dia de la dona treballadora. Des de ben petitones "educades" per ser dones de profit...

Les xiquetes del meu poble
seuen en cadira baixa
i amb lo davantalonet
i un drap tan llarg com un dia
sense pa-amb-xicolata,
si feien punt de cama,
si punt de cadeneta
o punt d’escapolari,
i cantaen allò
de “montañas nevadas”.

Les dones del meu poble
de matinet al tros:
adés cullen patates,
adés arrenquen cebes
o aixafen terrossos
o se’n van a fer herba
per als conills o duien
farinetes als cotxos
o segó a la feram,
o apedacen llençols
o passen agulletes
o suquen pa amb vi i sucre
per con tórnon de costura
les xiquetes del meu poble.

          Maria Mercé Marçal

" ES TOT FOSC " de J. Salvat Papasseit

Un  poema espars de Salvat Papasseit,  l'insomni i la malaltia feien llargues les nits.

És tot fosc I jo al llit,
i em rossega al pit
            una bestia avara.

Sorolla la nit
          I jo en tinc neguit

Bressol d’atzavara 
diria el meu jaç:
suara m’amara
suara em deix las.

             J. Salvat Papasseit

" EN EL PRINCIPIO " de Blas de Otero

Un poema amb tota la força i amb tota la bellesa de la ploma precisa i incisiva del poeta de Bilbao.  Ho canta Paco Ibàñez

Si he perdido la vida, el tiempo, todo
lo que tiré, como un anillo al agua,
si he perdido la voz en la maleza,
me queda la palabra.

Si he sufrido la sed, el hambre, todo
lo que era mío y resultó ser nada,
si he segado las sombras en silencio,
me queda la palabra.

Si abrí los labios para ver el rostro
puro y terrible de mi patria,
si abrí los labios hasta desgarrármelos,
me queda la palabra.

                      Blas de Otero
                  "Pido la paz i la palabra" 
 
Pintura: Roberto Montenegro

"MAI DONIS PER FINIT" de Miquel Àngel Riera

Aquest poeta manacorí me'l va descobrir en  Miquel Àngel Tena. Gràcies. El comparteixo amb tots vosaltres perquè realment val la pena. 
Aquí cantat per la Maria del Mar Bonet. Una delícia!

Mai donis per finit el temps de seduir-me,
allò que obtens de mi que no et conformi mai.
Sempre hi ha un més enllà, una fita més alta
cap a la qual segur que ens plaurà gravitar.
 
Tu me fas engrandir les ànsies de misteri,
m'agrada, amb tu, sentir-me perdut dins la mar gran,
m'atrau anar sens rumb, aquest no tocar en terra,
del qual ara ja en deim miquelangelejar.
 
Defineix, davant meu, el signes del teu codi,
desdibuixa'm, confon-me amb tant de tuejar,
apropa't fins al punt on et perdi de vista
si em veus empal·lidir, és perquè em dónes fam.

                                        Miquel Àngel Riera

" SÓLLER " de B. Rosselló Pòrcel

El poema d'avui l'ha triat la Sílvia. La imatge també la suggerit ella. Té bon gust!

El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.
I les riberes del vent
esgarrien taronjades.
Jo tasto vergers. M'ajec
damunt valls encoixinades.

Les fulles alcen frescor
i aixequen ventalls de gràcia,
cortinatges de perfum,
cortesies tremolades.
L'oratge pinta perfils
de caramels dins l'oratge.

El cabell se m'ha esbullat
i tinc l'ombra capgirada.
El sucre de l'aire em fa
pessigolles a la cara,
amb confitures de flor
i xarops d'esgarrifança.

Unes cuixes de marquesa
em repassen l'espinada.
Quan el setí es torna gel,
sembla que es faci de flama.

El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.

                B.Rosselló Pòrcel 

" METRÒNOM " de Gabriel Ferrater

La dona, dual, canviant, misteriosa...

Noia, dona, noia,
dona. Sents el batre
d'un metrònom dur
i vetlles l'alterna
natura que estimes.
Quina prefereixes,
noia que s'exhala,
dona que es recull?

Menes la segura
conspiració
de totes les coses:
aboliu la noia,
porteu l'acomplerta,
o la ben reclamada.
Ara, de la noia
no saps ni parlar-ne:
vida anterior,
com d'ocell o fruita.

Dona instaurada,
la interpretaràs.
Tindràs, per contar-la,
valors ben entesos
i tacte, suau
vellut de silencis,
i mots. Els mots teus,
que et van refinant.

 
Incisius per anys,
no en fas servir d'altres
per parlar de tu:
els mots que t'arrenquen
la pell de la llengua
cada cop que els dius.

                     Gabriel Ferrater

Pintura: G. Braque

" INSECTO " de Pablo Neruda

Un viatge, sense pressa, llarg i plaent. 

De tus caderas a tus pies
quiero hacer un largo viaje.
Soy más pequeño que un insecto.

Voy por estas colinas,
son de color de avena,
tienen delgadas huellas
que sólo yo conozco,
centímetros quemados,
pálidas perspectivas.
Aquí hay una montaña.
No saldré nunca de ella.
Oh qué musgo gigante!
Y un cráter, una rosa
de fuego humedecido!

Por tus piernas desciendo
hilando una espiral
o durmiendo en el viaje
y llego a tus rodillas
de redonda dureza
como a las cimas duras
de un claro continente.

Hacia tus pies resbalo,
a las ocho aberturas,
de tus dedos agudos,
lentos, peninsulares,
y de ellos al vacío
de la sábana blanca
caigo, buscando ciego
y hambriento tu contorno
de vasija quemante.
                 Pablo Neruda

Pintura: G. Callot

" PENÈLOPE " de Mercè Rodoreda

Una Penèlope tenaç, teixint i desteixint...esperant desesperançada

 Em compta el temps la marinada amarga,

la mar amb son abominable crit!

La mel dintre la gerra s’ha espessit

i els brots que vas deixar fan ombra llarga.

Oh xaragall lluent! La seda blanca

serà la lluna de la meva nit;

l’arbre cairat, capçal del nostre llit,

estén encar un pensament de branca.

Esquerpa, sola, tota fel i espina,

faig i desfaig l’absurda teranyina,

aranya al·lucinada del no-res.

Un deix d’amor arran de llavi puja

i mor com una llàgrima de pluja

al viu del darrer pètal que ha malmès.

                                Mercè Rodoreda
                                  "AGONIA DE LLUM"

Pintura: J.W.Waterhouse

" LA BALANGUERA " de Joan Alcover

Avui és l'aniversari de la mort del  gran poeta mallorquí  Joan Alcover.  Entre d'altres conegudes poesies és l'autor de "La Balanguera", que musicada per Amadeu Vives, es convertí en el himne oficial de Mallorca. Aquí la podem escoltar cantada per Maria del Mar Bonet.

.

La Balanguera misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela per a demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
 
Girant l'ullada cap enrere
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
 
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons
i com davallen a les fosses
els que ara viuen d'il.lusions,
els qui a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar;
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
 
Bellugant l'aspi, el fil cabdella
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil.la
destria l'auba que vindrà
la Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
 
De tradicions i d'esperances
tix la senyera per al jovent,
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent.
De la infantesa qui s'enfila,
de la vellura qui se'n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

                Joan Alcover

" N E U " de Miquel Martí i Pol

La neu ha vingut, la neu se'n anirà. I arribarà la primavera. Però la primavera també passarà...

També la neu passarà, i tornarem
als dies clars i oberts.
Fonda, la vida
farà el seu curs immutable, i el temps
transcorrerà sense fer gens de cas
dels desficis que ens xuclen i ens exalten.

I també passaran els dies clars
i tornarà la neu, tancant un cicle,
o obrint-lo, tant se val!
Només nosaltres
desapareixerem, i potser tot 
per uns instants serà quasi perfecte. 

                        M. Martí i Pol

" QUE VEIES AL CAMÍ? " de Salvador Espriu

Avui és l'aniversari de la mort d'Espriu. El recordem amb un poema en el que afirma contundent que el que ha escrit resta escrit.

Què veies al camí? 
Guspires encenien 
un foc en l’alta nit.

Què veies al camí? 
El regalim de l’aigua 
esborra sang dels dits.
 
 Esguardes al camí  
la incertitud de l’alba? 
Potser no, potser sí.
Com que el malson fugí  
per un instant, gosaves,
amb arguments subtils,
varar dins esperances,
esvelts clarosos,
prims,velers d’engany que solquin
serenes mars d’oblit.
 
No provis de tocar-me 
cap mot, si et sembla trist.
Prou saps que no podries:
el que he escrit és escrit.

                 Salvador Espriu

                 "Setmana Santa"