" ELS ALBERCOCS I LES PETITES COLLIDORES" de Josep Carner

Els albercocs,  galta-rojos, de pell sedosa, temptant a la petita Mirtila, però la nena, assenyada,  deixa albercocs al arbre, esperant que el plaer d'assaborir-los duri tot l'hivern.

Diu Iris a Mirtila :

- Amiga , jo no sé...¿ Tants d’albercocs li deixesal vell albercoquer ?- Oh Iris, prou m’agradamenjar-ne pels caminsfent festa a la dolcesaque em raja boca endins.Però l’hivern arriba,i vora el foc rabentsentim a la teuladaballar teules i vent.I, bell atzar, la mare,veient-nos entristits,i com freguem els nassosi con bufem els dits,ens porta, riolera,quan cau la neu a flocs,un pot amb confituresde préssecs o albercocs.         
                      Josep Carner

"LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC" de J. Salvat Pappaseit

Avui fa anys que morí el poeta. Aquest mes no publiquem poesies tristes. 

El recordem, doncs, amb un poema tendre, apassionat i dolç. 

Ramon Muntaner  n'ha fet una preciosa cançó. I Ovidi Montllor la recita amb molt de sentiment.

Aquella verge vinclada als meus braços 
tota es donava però ha fet un gran crit. 
-Oh, amat, no temis! - em deia 
    ajocant-se: 
-No hi ha a la terra cap glavi més fi. 

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra 
que et faci ofrena d'un amor tan pur. 
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga: 
¿com ho faria, si era sense tu?- 

I ara s'alçava i jo la vestia 
i els seus cabells destrenava pel coll. 
La carn, flotant al mossec de la vida, 
s'enorgullia de la comunió. 

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava 
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?- 
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me: 
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?- 

A cada mot més la veu endolcia, 
i jo era alhora l'heroi i l'esclau: 
-No et deixaré 
     et diré el nom d'amiga. 
La meva amiga: com un vaixell blanc. 

I encar de nou la prenia en mos braços 
-ja era el seu ventre més alt i més fort. 
I a cada pit un vermell: 
      dues brases 
com la punxada del llavi i del cor.  

                               Joan Salvat Pappaseit

 

"CASA PAGESA" de Maria Antónia Salvà

Visió idíl·lica d'una casa de pagès mallorquina, senzilla i acollidora, en la ploma de Maria Antònia Salvà, sempre descriptiva de la vida i el paisatge camperols dela seva Mallorca natal.

Volguda casa pagesa

plaent com una escomesa,

oberta com una mà,

com una mà sempre estesa

que convida a reposar.

Com l’herba de foravila,

ets l’amor del solellet.

Tens una jove pubila,

i una padrina que fila,

i aigua que apaga la set.

Ta xalesta emparralada

acull tothom, amatent;

tens per tots bona arribada,

i una cadira cordada

on passar-se el cansament.

Tens davant una perera

rica d’esplets exquisits,

i al costat una figuera

que revolten per Sant Pere

els infants enllepolits.

Filats fusada a fusada

tens dins la caixa tancada

llençols nets, de bona olor

–la que els dóna la bugada

quan els pren la morenor–.

Tens estormies de figues,

tens pa damunt el raol,

tens oronelles amigues,

i ets rossa com les espigues

granades al bes del sol.

I com joia heretada

del bon temps de l’avior,

una estrella mostrejada

ta paret blanca forada

i a ta llar dóna claror.

Benhaja ta senzillesa

i aqueix noble confiar

que em té l’ànima corpresa,

volguda casa pagesa,

oberta com una mà!

             Maria Antònia Salvà




Pintura: M.Furió

" AGOST " de Joan Teixidor

Teixidor ens explica una manera ben plaent de passar una tarda d'estiu, i que a ell l'inspirà aquest bell sonet.

Tarda d'estiu, les immòbils cortines

guarden el cos sobre el llit despullat.

Hores de sol que s'aplomen, veïnes

lla de la cambra, camp ras arborat.

Ulls pacients que segueixen l'avara

paret de calç i el vermell cobrellit;

verge pagesa que en l'ombra s'empara,

seien de balca on dorm el vestit.

Sobre els llençols un parterre de roses,

ombra daurada en el camp massa blanc,

punta, coixí, on la galta reposes.

Deixa que et miri en la llum estremida

que s'arborava en el pit i en el flanc,

mentre el meu cor et cridava a la vida.

                                              Joan Teixidor

                                                 "Camí dels dies"

Pintura: Joan Marti Arbonès

AGOST : Poemes estivals

Al agost fa calor, convé relaxar-nos i  pensar tan sols en coses agradables...

Us proposo un mes de poemes que parlin coses boniques: amors que no fan patir, flors, arbres, bestioles simpàtiques....

           Durant les vacances
                               que la poesia ens acompanyi!  :)


                                                                                                                                                

Bestiari: " MOSQUES i MOSQUITS " de Pere Quart

Al estiu ens porta uns animalons força empipadors. Els mosquits sobre tot!

La natura

diligent ens procura

una bèstia

per a cada molèstia.

Si a les fosques

ja no piquen les mosques,

hi ha els mosquits,

que treballen de nits.

 

                         Pere Quart

" MIS AÑOS " de Josefina de la Torre

Josefina de la Torre es planteja el dilema de sumar o restar anys a la vida.  I en complia 23!  Probablement si hagués sabut que arribaria al 95 no s'hauria encaparrat tant.

  o

Mis años compañeros,

años míos, inciertos,

niños desordenados,

al salir del colegio...

Ya son dos y son tres,

compás del mismo tiempo,

maravilla segura

de inagotable anhelo...

Mi corazón latió

veintitrés balanceos.

Mi corazón amigo,

buen profesor pequeño.

Y hoy no sé qué me pasa...

Y hoy no sé lo que tengo...

¿Es uno más, amigo?

¿Uno más... o uno menos?

                 Josefina de la Torre

"SÉ UN POBLE LLUNY DE PROVENÇA" de JV. FOIX

Foix ens descriu un lloc ideal per viure, per qui sàpiga trobar-hi  el camí...

                                                                           A Concepció Martí

Sé un poble lluny de Provença

blanc de pètals de matí,

no hi ha torres de defensa

ni contrades de remença

sense casa ni molí. 
 

Ni enyorança, ni temença,

ni l'ocell en roc marí:

la vinya pertot s'agença

i en ermots en defallença

creix el blat d'etern nodrir. 
 

Tot és llum a l'hora tensa

amb frescors de monestir;

per una Alta Complaença

el sol hi lleva semença

en rostolls de bon seguir. 
 

Tot és do, tot recompensa

i l'Extrema Coneixença

per qui en sap trobar el camí;

a l'Alba de la Naixença

tu i jo hi voldríem morir. 
              
                     JV. Foix
                   "On he deixat les claus"

 

"LES LLIMONES CASOLANES" de Josep Carner

La feina d'una mestressa de casa pot ser molt feixuga. Una llimonada en el moment oportú refresca i tonifica, i dóna nova empenta per continuar unes tasques que semblen no acabar mai...

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència
el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l'omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.

                                   Josep Carner 
                                   "Els fruits saborosos"

" TEMPS, HEM SIGNAT UNA TREVA " de Quima Jaume

 Quima Jaume   ha signat una treva amb el temps: ni espurna del passat, ni esglai del futur.

El vent del nord m'ha deixat un vent clar

i somnis rutilants com les estrelles,

no espurna del passat, cap esglai de futur.

Hem signat una treva temps benigne.

No sé si tinc molts anys, o si soc un nadó.

No busco els ulls de tots els meus fantasmes,

se que ara dormen dintre dels estels rutilants

d'aquest cel pur que el vent del nord m'ha ofert.

Hem signat una treva temps benigne.

No rastrejo el sender de cap futur,

ni retorno al passat per retrobar-hi

l'instant que em feu morir

ni aquell que em feu reviure.

Hem signat una treva temps benigne.

                                     Quima Jaume

                               "Dels temps i dels somnis"

Pintura: S. Dalí

"M'ESTIME MOLT..." V. Andrés Estellés

El 21 de juliol de 1969 el home va arribar a la lluna, diuen. 

 

 M'estime molt de bon matí, treballar al meu hort,
les bledes, les lletugues, els raves, les tomaques;
regue els breus solcs a poalades lentes,
arrenque les brosses nocives.

Avui deia el diari que ha arribat l'home a la lluna
m'he girat a mirar-la, vinclat sobre el solc;
no he vist res i he continuat.

                         V. Andrés Estellés
                            Les pedres de l'àmfora.

" FRONT " de Manuel de Pedrolo

S'acosten dates que recorden dies dissortats de guerres incíviques i batalles cruentes en terres de l'Ebre. El poema de Pedrolo, colpidor, fa palès tot l'horror i la tristesa del poble que les va sofrir.

Avui, el canó fa carn;

n'ha fet, en fa,

i la metralla retruca

contra la xabola,

contra la cantimplora foradada,

que aboca sang sobre la sang

dels morts,

quallada.

Escric a casa

en paper d'estrassa,

amb la sang

del company

que me'n deixa abans de morir

amb la cama tallada

i el ventre de noia.

Avui em feriran o moriré

sense enviar la carta

on dic:

“tot va bé”

mentre la metralla

escombra la trinxera

i els polls fan festa

perquè són sords

i cecs.

Els cossos s'indigesten

amb l'acer,

i ara n'hi ha massa;

no comptaré les tones

per no espantar la sang

que avui sento,

potser

per darrera vegada.

A casa, com cal,

els dic:

“no us enquimereu”;

també es moriran

un dia,

i ningú sabrà

que jo tinc, tenia

dinou anys.

                    M. de Pedrolo

                    Documents, 1950

P. Picasso: Guernica (fragment)

" M'HE EMMUDIT " de Maria Oleart

Dos pinzellades de la bella poesia, forta i intensa, de  Maria Oleart . Pertanyen als llibres "Enllà" i "Solitud".

Quan vas deixar de parlar
vàrem dir:
La gent enraona massa!
Ara jo parlo per tu i per mi.
Quantes paraules sobren!

M'he emmudit

Sóc una ombra

vivint entre ombres.

No veig ningú.

M'encega més, encara,

el llum que obrim cada dia.

Jo em donaria tota

a qui em deixés

els seus ulls.

                                                                 

                Maria Oleart

Pintura R. Magritte

"SUCESIVA" de Gerardo Diego

Un altre poema d'amor de Gerardo Diego. Un amor que flueix, tranquil, sensual i lluminós.

Déjame acariciarte lentamente,
déjame lentamente comprobarte,
ver que eres de verdad, un continuarte
de ti misma a ti misma extensamente.

Onda tras onda irradian de tu frente
y mansamente, apenas sin rizarte,
rompen sus diez espumas al besarte
de tus pies en la playa adolescente.

Así te quiero, fluida y sucesiva,
manantial tú de ti, agua furtiva,
música para el tacto perezosa.

Así te quiero, en límites pequeños,
aquí y allá, fragmentos, lirio, rosa,
y tu unidad después, luz de mis sueños.

                                  Gerardo Diego

"A LA VORA DEL MAR..." de Salvador Espriu

 Un dia com avui, 10 de juliol, en el 1913, va néixer Salvador Espriu. El recordem amb una poesia del seu primer llibre de poemes “CEMENTIRI DE SINERA”

         XXV

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures
camins d'aigua, l'esvelta
barca que jo manava.

Els ulls sabien
tot el repòs i l'ordre
d'una petita pàtria.

Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

Les roques negres
m'atrauen a naufragi.
Captiu del càntic
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l'alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

             Salvador Espriu
                     "CEMENTIRI DE SINERA" 1946

TROBADA BLOCAIRE A BCN

  

La Cantireta, AQUI PRESENT,  i jo, la Glòria, voldrien acabar el mes de juliol del 2012 amb bon gust de boca (bé, diguéssim que les pastilles de regalèssia i la cervesa sense/amb alcohol hi ajudaran). Estaria bé reunir-se (sota una ombra, dins d'un edifici amb aire condicionat, davall d'una palmera, en un forat a la sorra....) per saber de les nostres (belles, formoses, sense arrugues, sense Bòtocs, sense manies) cares i fer-la petar una estona mentre fem alguna cosa cultural (riure-mos dels guiris, badar davant del pitram estranger, sufocar-mos a l'apropar-se un foraster vigorós i jove, calcular los euros que los de la Roija s'han embutxacat, etc) A tal efecte, pensàvem (sí, 2 caps millor que 1) reunir-mos a BARCELONA-ÉS-BONA-SI-LA-BOSSA-SONA el dia 29 de juliol, dimenge, a les 11, en un lloc conegut i cèntric COM EL MACBA (per exemple) i anar a un lloc cultural que vos agradi i després jalar (minjar, vaie) a L'Horiginal, que cau prop d'allà, del MACBA. Demanarem menú, que no segrestarà la butxaca, a 15€.

Servisqui aquesta crida per a l'Helena, lo Miquel Àngel (si  ja l 'han  alliberat  les   Muses),    lo  Jordi de la  Banyera   (i l'Alba, clar),   Jordi Dorca  i  senyora,   Joan Vigó   (del bloc mafiamental),    Sílvia   (del bloc fent punyetes),   Miramelsmots, 

                       i TOTS els que viuen a la City i rodalies.
  Agrairíem que digueu a qualsevol de les dues, la Cantireta o la Glòria i, quanta gent sereu, perquè l'organització fa que les trobades siguin més profitoses, oi?

Per cert, ens fa il·lusió conèixer-vos en persona. Ja n'hem fet 2, de trobades, i sempre han estat molt reeixides. 

                               Animeu-vos!

PD. També podem anar al MUSEU DE CERA, o a veure COLOM, o fer un tomb amb les GOLONDRINAS...He recordat que les Rambles cauen prop d'allà, i Barcelona és maca a peu, si no fa molta calor (o xafogor). 

 

" PLATJA PERDUDA " de Marià Villangómez

Quin poema tan visual, d'imatges suggeridores, amb joves pageses i ulls goluts en un dia d'estiu!

La mar, festiva i tèbia, com el dia
que diu que nasqué Venus, o com quan
fugien nimfes, un cop més, jugant,
d’un cabussó de barbes en follia

-vella feina-, avui tempta l’alegria
d’unes joves pageses, que es desfan
de roba, en una platja que al voltant
té un bosc ardent on l’ull golut espia.

Se’n veu una, aixecat el seu vestit,
que a l’ona enfonsa, nua ja, la cama,
i una altra, despullada, lliure el pit,

el sexe ombrós -talment com una flama-,
i es sent després que xisclen, com per joc,
quan el cinyell marí mulla el seu foc.

                             Marià Villangómez

 Pintura Pierre de Belay

" COVAVA L'OU DE LA MORT " de M.M.Marçal

El 5 de juliol de 1998 va morir Maria Mercè Marçal, la recordem amb un poema colpidor. Aquest poema musicat i cantat per  Sílvia Pèrez Cruz  commou profundament.

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

                       M. Mercè Marçal

"ALGÚ M'HA CRIDAT" de Joan Vinyoli

Avui és l'aniversari del naixement de Joan Vinyoli, i el recordem amb un poema de gran bellesa.  Gaudim-lo.

  
Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel.lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa. 
 
Però de cop s’il.luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.
He posseït els camps, la brasa de la tarda, 
mes ara sóc orella i pas insomnes. 
                                                 

                                              Joan Vinyoli

                                             "El Callat", 1956

"LA HIGUERA" de Juana de Ibarbourou

La poetessa uruguaiana mostra una gran sensibilitat i tendresa en els versos que dedica a un arbre senzill i humil.

Porque es áspera y fea,
porque todas sus ramas son grises,
yo le tengo piedad a la higuera.

En mi quinta hay cien árboles bellos,
ciruelos redondos,
limoneros rectos
y naranjos de brotes lustrosos.

En las primaveras,
todos ellos se cubren de flores
en torno a la higuera.

Y la pobre parece tan triste
con sus gajos torcidos que nunca
de apretados capullos se viste...

Por eso,
cada vez que yo paso a su lado,
digo, procurando
hacer dulce y alegre mi acento:
«Es la higuera el más bello
de los árboles todos del huerto».

Si ella escucha,
si comprende el idioma en que hablo,
¡qué dulzura tan honda hará nido
en su alma sensible de árbol!

Y tal vez, a la noche,
cuando el viento abanique su copa,
embriagada de gozo le cuente:

¡Hoy a mí me dijeron hermosa!

                           Juana de Ibarbourou