Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.
Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.
M. Mercè Marçal
Colpidor, tens tota la raó. "No ploris per mi mare, plora amb mi."
ResponEliminaColpidor. Més sabent que acabar vencent la malaltia.
EliminaCrec que ningú més ha poetitzat la maternitat com ella. Vaig a escoltar la cançó! Molt bon dia, Glòria!!
ResponEliminaUna gran i malaurada poeta!
EliminaEspero que t'agradi la cançó, tot i que és ben trista.
Aquests darrers mesos l'he escoltat moltes vegades d'un cop. M'agrada la Sílvia Pérez Cruz. I aquest poema posa la pell de gallina.
ResponEliminaLa Sílvia té una veu meravellosa, tan càlida, no m'estranya que últimament s'hagi fet tan popular. I cantant aquesta cançó, amb la seva sensibilitat, pell de gallina, tens raó.
EliminaPerdoneu...
ResponEliminaNo sé quina mena de frase m'ha quedat, crec que l'he volgut canviar un cop escrita i m'ha quedat mitja i mitja... Vull dir que en poc temps l'he escoltat molt i molt. En aquests darrers dies més d'un cop.
Se t'ha entès perfectament, Carme. Aquestes coses passen, jo també faig moltes "mitja i mitja"
EliminaUna abraçada!
No he sabut mai què dir, amb aquest poema. Em deixa muda de tristor.
ResponEliminaTens raó. El poema jo ho diu tot.
EliminaColpidor, si.
ResponEliminaAquest poema fa estremir, quan el llegim, quan l'escoltem.
L'acompanyament sempre és necessari, les pèrdues doloroses.
I són una realitat inel·ludible de la vida.
Gràcies per recordar-nos una vegada més a la Marçal, la nostra amiga.
La vida pot ser molt dura. I la mort inevitable. Amb algú al costat la pena es fa més suportable.
EliminaGracies a tu, per la visita.
I un petó molt fort.
A mi m'agrada molt com canta la Sílvia Pérez Cruz, però no li he sentit cantar aquesta cançó...
ResponEliminaNo coneixia el poema, trobo que fa estremir...
Bona nit.
Ja la has sentida la cançó amb l'enllaç del poema? Que t'ha semblat? Trista és, molt, però també molt bonica.
EliminaTremenda la poesia, pell de gallina.
Bona nit.
No m'havia fixat en l'enllaç...la cançó és molt maca però de vegades no s'entén gaire la lletra, perquè la Silvia no sempre vocalitza clar...
EliminaSi, tens raó, a vegades no s'entén bé el que diu.
Elimina