Dos pinzellades de la bella poesia, forta i intensa, de Maria Oleart . Pertanyen als llibres "Enllà" i "Solitud".
Quan
vas deixar de parlar
vàrem dir:
La gent enraona massa!
Ara jo parlo per tu i per mi.
Quantes paraules sobren!
vàrem dir:
La gent enraona massa!
Ara jo parlo per tu i per mi.
Quantes paraules sobren!
M'he
emmudit
Sóc
una ombra
vivint
entre ombres.
No
veig ningú.
M'encega
més, encara,
el
llum que obrim cada dia.
Jo
em donaria tota
a
qui em deixés
els
seus ulls.
Maria Oleart
Les seves paraules encara brillen.
ResponEliminaI tenen continuïtat en els bells poemes de la seva filla, la Joana Bel.
No sabia que la Joana Bel fos filla de la Maria Oleart.
EliminaNo l'havia relacionat, tot i que he llegit que va estar casada amb Tomàs Bel.
Digna continuadora de la nissaga!
Tomas Bel, es el germà de la Joana
EliminaQuines paraules! A mi no em sobren pas, no!
ResponEliminaCert! No en sobra ni una!
EliminaI continuarem llegint-les en la seva bella poesia...
En aquest cas no sobren paraules , però de vegades potser sí que ens en podríem estalviar alguna...A mi m'agrada aquesta dita "No trenquis el silenci sinó és per millorar-lo"
ResponEliminaPetons.
És veritat. Una paraula pot fer mal, encara que un silenci fereix de vegades.
EliminaLa seva veu poètica no emmudeix pas, és potent i bella.
ResponEliminaPoc coneguda, però bona poeta, amb coses a dir.
Elimina