"LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC" de J. Salvat Pappaseit

Avui fa anys que morí el poeta. Aquest mes no publiquem poesies tristes. 

El recordem, doncs, amb un poema tendre, apassionat i dolç. 

Ramon Muntaner  n'ha fet una preciosa cançó. I Ovidi Montllor la recita amb molt de sentiment.

Aquella verge vinclada als meus braços 
tota es donava però ha fet un gran crit. 
-Oh, amat, no temis! - em deia 
    ajocant-se: 
-No hi ha a la terra cap glavi més fi. 

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra 
que et faci ofrena d'un amor tan pur. 
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga: 
¿com ho faria, si era sense tu?- 

I ara s'alçava i jo la vestia 
i els seus cabells destrenava pel coll. 
La carn, flotant al mossec de la vida, 
s'enorgullia de la comunió. 

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava 
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?- 
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me: 
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?- 

A cada mot més la veu endolcia, 
i jo era alhora l'heroi i l'esclau: 
-No et deixaré 
     et diré el nom d'amiga. 
La meva amiga: com un vaixell blanc. 

I encar de nou la prenia en mos braços 
-ja era el seu ventre més alt i més fort. 
I a cada pit un vermell: 
      dues brases 
com la punxada del llavi i del cor.  

                               Joan Salvat Pappaseit