- Desgarrada la nube; el arco iris
brillando ya en el cielo,
y en un fanal de lluvia
y sol el campo envuelto.
Desperté. ¿Quién enturbia
los mágicos cristales de mi sueño?
Mi corazón latía
atónito y disperso.
... ¡El limonar florido,
el cipresal del huerto,
el prado verde, el sol, el agua, el iris...
el agua en tus cabellos!
Y todo en la memoria se perdía
Como una pompa de jabón al viento.
- A. Machado
- Pintura: A. Cuñado
Machado:
ResponElimina"Se hace camino al leer"
Mot rere mot, vers rere vers. Un llarg camí...
EliminaDe vegades és una pena despertar-se.
ResponEliminaCert, a vegades la realitat és dura, i els somnis, dormits o desperts, ens la fan més suportable.
Eliminasort de tu que te'n recordes de totes les efemèrides poètiques.....jo suo com una bombolla sense sabó al vent calent i sec de garbí
ResponEliminaAi, Elfree, procuro fer aquest petit homenatge des d'aquí. Han marxat, però ens han deixat molta bellesa.
EliminaQuin estiuet que estem patint, nena, una tortura...
Ei, que tenim pendent una 0,0!!!
Machado és dels meus poetes preferits en llengua castellana...Nosaltres n'hem de fer molt de camÍ!
ResponEliminaPetonets.
Machado és especial. A mi també m'agrada molt.
EliminaNosaltres hem de fer molt camí, a veure si arrenquem a caminar amb força i sense defallir!