Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu
rostre,
estols de mots nous naixeran.
Per cingleres de llavis les síl·labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.
No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabastre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.
No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabastre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.
M.A.Anglada
És com els viatges, es gaudeixen sempre més quan es preparen.
ResponEliminaRealment és així, però ens encoratge a lluitar pensant en aconseguir la fita.
EliminaHo veurem.
ResponEliminaI ben viat
Ho espero, Xavier, amb aquesta frisança que diu el poema.
EliminaM'agradaria veure-ho, malgrat tot.
ResponEliminaAixò és el que espere'm tots, Loreto, veure-ho i ben aviat.
Eliminavol etern, malgrat tot
ResponEliminaAmb les ales lliures de tristesa cap un futur llargament esperat.
EliminaCelebrem-ho, ja, per endavant. Una preciosa idea...
ResponEliminaQue volin i aquestes ales s,espolsaran el pòsit de tristesa...
Confio en poder-ho veure. M'agradaria tant...
EliminaL'Anglada ja sabia que no podria viure-ho.
espero que sigui així
ResponEliminaMolts ho esperem. De fa molts anys.
EliminaSi ho veurem o no cal esperar, mentrestant amb uns penjolls de cireres ens podem fer unes arracades...
ResponEliminaPetonets.
Les mans curulles de les delicioses cireres que neixen de la nostra esperança i il·lusió.
EliminaPetonets, M.Roser!