La noia que em roba el son
tenia ulls negres, ben negres.
A l'hora que el sol es pon
encara es feien més negres.
La noia que em roba el cor
té les mans blanques, ben blanques.
Tot en mi es tornava d'or
si em tocava amb les mans blanques.
La noia que m'ho ha pres tot
du un secret a les entranyes.
Per això vetllo la son
i medito llunes blanques.
J. Palau i Fabre
Pintura: Julio Romero de Torres
M'encanta Palau i Fabre!
ResponEliminaI a mi, cada cop més!
EliminaM'agrada el poema i la cançó! Aquests cors robats...
ResponEliminaAi, l'amor com neguiteja el cor a vegades!
EliminaRealment és un poema molt bonic i musicat amb encert.
Una abraçada!
Bonic poema...Aquest retrat sembla fet pel Julio Romero de Torres...
ResponEliminaBon vespre Glòria.
Molt observadora! És de Julio Romero de Torres, inconfusible, oi?
EliminaPetonets, bonica.
Sóc dels que va conèixer el poema gràcies a la cançó.
ResponEliminaFantàstic el poema de Palau i Fabre. La música del Ramon Muntaner li fa justícia.
Sembla que la millor manera de fer conegut un poema és musicant-lo. Ramon Muntaner ha estat especialment encertat en aquesta balada.
EliminaQuin es el tema d'aquest poema, Glòria? L'explicació quina es? Tracta sobre l'amor?
ResponElimina