De tan plena la gerra
em va relliscar dels dits.
En els trossos s’abrillanten
momentanis regalims.
Era de prima terrissa,
un fràgil treball antic.
L’he
rompuda just en caure
vent i
veles d’alta nit.
No duré cap més sofrença
d’aigua presonera dins
aquella buidor guanyada
quan m’allunyo per l’oblit.
Estenc processons de boira,
serpentegen pels camis
de retorn a mi, la casa
que de grat en faig perill.
Ja no tancaré la porta,
em despullo de neguits.
Vora la llar apagada,
sec, espero. No tinc fills.
Salvador
Espriu
“Les cançons d’Ariadna”
Diu que no té fills, però ha deixat descendència.
ResponEliminaDescendència que l'honora.
EliminaUn poema trist, sembla que se sent sola dins aquesta casa segurament molt antiga, com el forrellat que la guarda...
ResponEliminaBon vespre Glòria.
Sembla un poema de resignació, de donar-se per vençut. O pot ser de alliberar-se. No ho sé...
EliminaEn definitiva, sona com un poema trist.
Si que té untó un xic trist, però es impressionant-ment bonic, com tots els de Espriu.
ResponEliminaLa bellesa no se li pot negar. Pot agradar o no però és un bon poema.
EliminaMolt de l'estil de Espriu.
Els poemes d'Espriu em costen molt d'entendre
ResponEliminaNo m'estranya, és força hermètic. Tot hi així els poemes tenen diverses lectures, és poden interpretar de diferentess maneres, no sempre coincidint amb l'idea de l'autor.
Elimina