L’aigua rissa un aire fi
-estrofa de blaus, carícia-
i acusa sedes recents,
presó de llunes fingides.
-estrofa de blaus, carícia-
i acusa sedes recents,
presó de llunes fingides.
Sobre el cristall, una obaga
divina fressa lasciva.
Ones i plomes en flagell.
Nervi de roses. Enigma.
divina fressa lasciva.
Ones i plomes en flagell.
Nervi de roses. Enigma.
Marbres de l’instant s’encenen
vora la fuga imprevista.
Pompa, silenci, fatiga.
vora la fuga imprevista.
Pompa, silenci, fatiga.
Corba de blancs i d’espines.
L’escenari entremalia
la procacitat maligna.
L’escenari entremalia
la procacitat maligna.
B. Rosselló Pòrcel
Pintura: Peter Prosper Tillier
Pintura: Peter Prosper Tillier
No conec la llegenda , m'agraden aquestes aigües "presó de llunes fingides"...
ResponEliminaJa saps que el Zeus era capaç de tot per seduir una donzella.
EliminaDe això va la llegenda.
Pwetonets!
M'agraden les poesies, però sovint tinc la sensació que no entenc res del que diuen!! :S
ResponEliminaLa poesia de Rosselló Pòrcel no és de les més planeres de llegir, aquí descriu l'escena de la seducció de Leda per el cigne en un llenguatge tan poètic i metafòric que costa interpretar.
EliminaPerò si t'agrada la poesia tampoc és precís interpretar-la al peu de la lletra. Tots el poemes tenen més d'una lectura.
I ara m'enrotllo con una persiana, com si jo hi entengues molt, quan en realitat sóc tan sols una aficionada...