"FUIG EL REAL" de JV. Foix

Ahir va ser l'aniversari del naixement del poeta, avui el de la seva mort. Doble motiu per recordar-lo amb un sonet que va dedicar a Josep Maria López Picó.

                                                                                                      A J.M. López-Picó

 

Fuig el real però la sang m'aviva

i tot és bell, i el món em don' gaubança,

i si em complac en la forest aspriva,

exult en plor davant la plana mansa. 

L'herbei, el roc, la rel, l'aigua captiva,

el joc de nuus, al tard, la nit que avança,

la nau desfeta en la borrosa riba,

l'ocell al ras i l'ombra que l'atansa. 

El vent que alça castells i mou la mar,

i al lluny, entre dos llustres, l'estel rar,

i en carrer tort la cançó de l'auriga; 

el fenc humit, els olis de l'hangar,

el mot novell, i el vell que l'art relliga:

Tot l'or espars en una estampa antiga!

                                     JV. Foix

Pintura: Joaquim Mir

"CUERPO DE MUJER" de Blas de Otero

El poema del autor bilbaí pertany a l'obra "Ángel fieramente humano" (el títol procedeix d'un vers de Góngora). En ell al·ludeix al contingut essencial del llibre: la set d'eternitat de l'home i te tots els trets característics de la primera etapa de l'autor: la cerca de l'amor i de Deu.

Cuerpo de la mujer, río de oro

donde, hundidos los brazos recibimos

un relámpago azul, unos racimos

de luz rasgada en un frondor de oro.

Cuerpo de la mujer o mar de oro

donde, amando las manos, no sabemos

si los senos son olas, si son remos

los brazos, si son alas solas de oro.

Cuerpo de la mujer, fuente de llanto

donde, después de tanta luz, de tanto

tacto sutil, de Tántalo es la pena.

Suena la soledad de Dios. Sentimos

la soledad de dos. Y una cadena

                 que no suena, ancla en Dios almas y limos.

                                                                        Blas de Otero
                                                                   "Ángel fieramente humano"


Pintura: James Childs 

"NOMÉS EL SILENCI" de Manuel de Pedrolo

Avui, de nou, un excel·lent novel·lista que escriu poesia. Manuel de Pedrolo, poc conegut com a poeta, té tres llibres editats. 

Només el silenci.

I jo articulat en un niu de venes,
amant en fals que parla 
                              inacabable
i sadolla el paisatge
de estrelles furtives,
de contactes impermanents.

Com sóc, només com sóc,
nusat a l'herba i a la bèstia,
a tot allò que em demana,
a tot allò que és frontera,
alè contra el meu alè.

Només el silenci:
la veu que munta
d'un fons absurd de terra,
arran d'orella calla,
i mai no sento el nom, la condició,
com es diu el cos
                              l'ànima
                    el futur.

Em cerco pels racons de la història.

                          Manuel de Pedrolo
                                                      "Esberla del silenci"

"NAUSICA" de Mercè Rodoreda

Excel·lent escriptora Rodoreda és també una poeta sensible i poc coneguda. Una mostra és el sonet que avui compartim que dedica a un personatge mitològic, la deliciosa Nausica.

L'espatlla nua et lluu d'un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d'argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.

El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te'l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.

Dolç animal ferit pres en xarxa d'estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l'ombra que els ha deixat,

l'alta aurora cruel et posarà en els braços
un abisme d'enyor com un ocell cansat
dut per l'ona de sal que esborra els últims passos.

                                          Mercè Rodoreda 

                                           "Món d'Ulisses"

Pintura: Paul Emile Chabas

"LA NEU QUE S'ADORM" de Josep Sebastiá Pons

Avui és el poeta rossellones, considerant el millor escriptor nord-català de la seva generació, qui ens evoca un dia d'hivern i de nostàlgies.

La neu que dorm a l'ombra del camí
espera el raig de sol que la beuria.
El vent geliu me ve a rejovenir.
Del vent geliu l'amor naixia.

Vora  el moli de vent per sempre obert
la branca del oliu es desespera.
La muntanya amb els camps és un desert
i s'engruna en palets la torrentera.

I jo encara tot sol per recordar
els passos de mos avis tornaria,
seguint la vinya freda i l'alzinar,
ocell perdut, el sol ocell del dia.

                                                Josep Sebastià Pons

"PER VENIR DEL NO-RES..." de F. Garriga Barata

Sóc, com tants d’altres, dels que va arribar tard a la poesia de Francesc Garriga. I és quan ens ha deixat que descobreixo el gran poeta que hem perdut.

per venir del no-res potser ja hauríem
d’haver arribat a casa.

Són lents els dies breus.

d’un sexe miserable,
la joventut ha estat un temps de febre,
la maduresa un repte.

captius dels que trepitgen
un sòl de dogmes,
sopar de gana, el nostre.

serem nosaltres els culpables únics
d’haver estat dòcils?
som ventres de pobresa.

buscàvem lletres noves
al nostre sil·labari.
hi eren?

avui sabem que hi eren,
no vam saber trobar-les.

                                                F. Garriga Barata
                                              "swing"

 

"HE HERETAT L'ESPERANÇA" de M. Martí i Pol

La paciència, l'esperança que hem heretat no l'hem de perdre mai. Ara menys encara.

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.

                                                                      M. Martí i Pol
                                              

"ELS TRES REIS SE SEPAREN" de Marià Villangómez

Ara si! Ja han passat el Reis d'Orient, s'acaben les festes Pasquals, ja torna la rutina. L'any avança, procurem, però, guardar dins el cor la màgia d'aquests dies.

Tres camins de retorn
cap a uns regnes boirosos.
No voldrien poders,
d’obeir ambiciosos.

Si es poguessin quedar
vora el més gran Misteri!
Però enigmes petits
esperen llur senderi.

Ara duen al cor
l’estrella que els guiava.
No els cal altra escalfor
sota la volta blava.

Llur posat més humil,
més humana llur cendra.
I un enyor molt pregon.
Divinitat tan tendra!

Potser haurien volgut
ser pastors, menys encara.
Or, mirra, encens; molt bé.
Millor una ànima clara.

Si en fugia el camí,
enllà els esperaria.
Alt Betlem rera els anys,
fonda llum sense dia!

     Marià Villangómez

"PASSADA LA JOIA DE NADAL" de Jaume Agelet

Ha passat Nadal. Esperem amb il·lusió un nou any i alguna sorpresa que ens portaran els Reis. Però hem de procurar que l'esperit d'amor que aquests dies hem sentit ens acompanyi tot l'any vinent. 

Es despinta l'or
als pessebres d'alba.

Fa la neu que és fon,
una aigua apagada.

Se'n tornen a peu,
ensonyats, els àngels.

El bou, lentament, 
per les planes llaura. 

S'eixuga la llum 
dels càntics en l'aire. 

És buit el bressol
i freda la palla.

            
           Jaume Agelet

" EL COMBAT DELS POETES" de Marius Torres

Recordem a Marius Torres, en la data de la seva mort, amb un poema que va dedicar al seu amic Joan Sales.

Què esperes, esperit distès igual que un arc?

 "Amarint"   

                                                                                                              Joan Sales

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria. 

                                          Màrius Torres

Escultura: Jordi Diez

"NADAL" de J.Salvat Papasseit

Colpidor poema de Salvat Papasseit, jo el trobo preciós. Encara no entenc com no el tenia al blog!

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

                                   J. Salvat Papasseit

                                                                   

 B O N

NADAL!!!

"HIVERN" de M. Martí i Pol

Avui celebrem l'arribada de l'hivern amb un magnífic poema de Martí i Pol, ell sempre té un poema adient: per totes les estacions del any,  per totes les circumstancies.

Estimo la quietud dels jardins 
i les mans inflades i vermelles dels manobres.  

Estimo la tendresa de la pluja 
i el pas insegur dels vells damunt la neu.  

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre 
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.  

Estimo les nits inacabables 
i la gent que s'apressa sortint del cinema.  

L'hivern no és trist: 
És una mica malenconiós, 
d'una malenconia blanca i molt íntima.  

L'hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd, 
un recomençar sempre esperançat.  

L'hivern no és els dies de boira: 
És una rara flexibilitat de la llum 
damunt les coses.  

L'hivern és el silenci: 
és el poble en silenci, 
és el silenci de les cases 
i el de les cambres 
i el de la gent que mira, rera els vidres, 
com la neu unifica els horitzons 
i ho torna tot 
colpidorament pròxim i assequible.  

                               M. Martí i Pol

Pintura: Kazimir Malévich

"SOLEIADA" de Joan Maragall

Glòria Casals exposa al llibre “Joan Maragall. Carnets de viatge” que 'Soleiada' admet dues lectures, una de profana i l'altra de religiosa. 'La primera ens parlaria de l'engendrament i naixement del fill del sol; la segona, revelada pel to profètic del vers final, ens parlaria de l'engendrament i naixement de Jesús.'

Recordem al poeta, que va morir un 20 de desembre.

En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor; i era tan bella,
que la gent d’aquell volt
deien: «És una noia com un sol».
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra a sol ixent badada
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d’ella que es movia.
«Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me’n vaig pel món».
De tots abandonada,
va començar a rodar per l’encontrada.
Estava alegre com l’aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: «Só l’albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me robiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tota jo só claror contra claror».
La gent que la sentia
s’aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l’anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: «M’ha arribat l’hora»,
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l’entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s’aixecà gran foguerada,
tota la gent fugia esparverada,
i en la gran soledat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
«Jo vinc per acostar el cel a la terra...»

                                                 Joan Maragall


Pintura: G. Klimt