"LA NEU QUE S'ADORM" de Josep Sebastiá Pons
Avui és el poeta rossellones, considerant el millor escriptor nord-català de la seva generació, qui ens evoca un dia d'hivern i de nostàlgies.
La neu que dorm a l'ombra del camí
espera el raig de sol que la beuria.
El vent geliu me ve a rejovenir.
Del vent geliu l'amor naixia.
Vora el moli de vent per sempre obert
la branca del oliu es desespera.
La muntanya amb els camps és un desert
i s'engruna en palets la torrentera.
I jo encara tot sol per recordar
els passos de mos avis tornaria,
seguint la vinya freda i l'alzinar,
ocell perdut, el sol ocell del dia.
Josep Sebastià Pons
És molt bonic la metàfora de retornar a la casa dels avis com un ocell perdut.
ResponEliminaLa fotografia acompanya molt bé al poema.
Si, és una metàfora molt ben trobada, un ocell sempre inspira tendresa.
EliminaUna abraçada!
Bonic poema i un ocellet perdut amb cara de fred...
ResponEliminaPetonets.
Recordar la infantesa sempre és agredolç, però és font d'inspiració de bonics poemes.
EliminaPetonets!
I nosaltres esperant una nevada...
ResponEliminaSi, enguany ni plou, ni neva...
Eliminael títol ja és tot un poema ....la neu que s'adorm
ResponEliminagràcies Glòria! abraçades!
Si, Pons té en la Natura una font d'inspiració que li suggereixen imatges molt poètiques.
EliminaGràcies a tu, Elfree.
Poema que traspua impaciència per la primavera.
ResponEliminaPerò la primavera ja ha passat, Rafel. La recordem i l'enyorem.
Elimina