El poema del autor bilbaí pertany a l'obra "Ángel fieramente humano" (el títol procedeix d'un vers de Góngora). En ell al·ludeix al contingut essencial del llibre: la set d'eternitat de l'home i te tots els trets característics de la primera etapa de l'autor: la cerca de l'amor i de Deu.
Cuerpo de la mujer, río de oro
donde, hundidos los brazos recibimos
un relámpago azul, unos racimos
de luz rasgada en un frondor de oro.
Cuerpo de la mujer o mar de oro
donde, amando las manos, no sabemos
si los senos son olas, si son remos
los brazos, si son alas solas de oro.
Cuerpo de la mujer, fuente de llanto
donde, después de tanta luz, de tanto
tacto sutil, de Tántalo es la pena.
Suena la soledad de Dios. Sentimos
la soledad de dos. Y una cadena
que no suena, ancla en Dios almas y limos.Blas de Otero
"Ángel fieramente humano"
Pintura: James Childs
Quina descripció!! Físico-espiritual.
ResponEliminaUna coneixença total, per dintre i per fora, el poeta ho explica de una manera molt bella.
EliminaCaram noia, veig que controles tots els estils de poesia...
ResponEliminaPetonets.
El que és diu controlar no controlo res. M'agrada un cop o dos al més compartir algun poeta de llengua castellana.
EliminaSi no fos pel teu blog, no llegiria (parle de mi) tan variada poesia. És d'agrair.
ResponEliminaAgrada estic jo de les teves visites, Novesflors. Si no fos pels vostres comentaris no tendria gaire sentit aquest blog.
Elimina