"LA CONSTRUCCIÓN DE UN SUEÑO" de Dulce Chacón

Sempre és temps per somniar, per viure una passió, per volar...

Siempre hay tiempo para un sueño.

Siempre es tiempo de dejarse llevar

por una pasión que nos arrastre hacia el deseo.

Siempre es posible encontrar la fuerza

necesaria para alzar el vuelo y dirigirse hacia

lo alto.

Y es allí, y solo allí, en la altura, donde

podemos desplegar nuestras alas en toda su

extensión.

Solo allí, en lo más alto de nosotros mismos,

en lo más profundo de nuestras inquietudes,

podremos separar los brazos, y volar.

                                            Dulce Chacón

" JO TEM LA NIT " de J.V. Foix

"Jo tem la nit, però la nit m’emporta” gaudeixen d’un lèxic ric i del gust per la musicalitat i el ritme del qual es serveix Foix sàviament en la seva poesia.

Jo tem la nit, però la nit m'emporta

Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;

En llum morent la cobla es sent, confosa,

Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.

Negres carbons esbossen la mar morta,

L'escàs pujol i la rosta pinosa,

Però jo hi veig una selva frondosa,

I en erm desert imagín una porta.

La fosca nit m'aparenta pissarra

I, com l'infant, hi dibuix rares testes,

Un món novell i el feu que el desig narra.

Me'n meravell, i tem -oh nit que afines

Astres i seny!-. La mar omples de vestes,

I una veu diu: "Plou sang a les codines". 

                                        J.V.Foix 

"CANCIÓN DE INVIERNO Y DE VERANO" De Ángel González

N'hi ha d'amors aixi...amors que és busquen però no es saben trobar. Desencontres.

Cuando es invierno en el mar del Norte
es verano en Valparaíso.
Los barcos hacen sonar sus sirenas 
al entrar en el puerto de Bremen 
con jirones de niebla y de hielo en sus cabos,
mientras los baladros soleados arrastran 
por la superficie del Pacífico sur bellas bañistas.

Eso sucede en el mismo tiempo,
pero jamás en el mismo día.

Porque cuando es de día en el mar del Norte
—brumas y sombras absorbiendo restos
de sucia luz—
es de noche en Valparaíso
— rutilantes estrellas lanzando agudos dardos
a las olas dormidas.

Cómo dudar que nos quisimos,
que me seguía tu pensamiento
y mi voz te buscaba —detrás,
muy cerca, iba mi boca.
Nos quisimos, es cierto, y yo sé cuánto:
primaveras, veranos, soles, lunas.

Pero jamás en el mismo día.

                        Ángel González

" AQUELLA PAPALLONA..." de Anna Dodas

Un poema  de "El Volcà", el llibre d'aquesta jove autora dramàticament desapareguda.

aquella papallona damunt el paviment

és una ombre xinesa, una cara

és un pensament

i del asfalt se’n desprèn, cap al cel

una bombolla

al cel una fulla daurada

com un desig, un joc de mirades

gronxades pel vent

i aquí baix una basarda estremiment

quan el teu cos tremolós d’ales és

com una papallona

                              Anna Dodas

" ODA A ESPANYA " de Joan Maragall

Aprofitant la proximitat de la festa de la "Hispanitat" i de l'aniversari del naixement de Maragall, el 10-10-1860, compartim avui aquest poema: Oda a Espanya.

La "Madre Patria" no sempre és una mare amorosa que estima i es preocupa pels seus fills.  Hi ha vegades que sembla una madastra amb totes les connotacions negatives de la paraula. Com quan els enviava a morir a Cuba.

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:

parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

                     Joan Maragall 
                          1898

" TANKES DE LA MEMÒRIA " (II) de Segimon Serrallonga

La Tanka és una composició poètica japonesa que va introduir a Catalunya Carles Riba.  Serrallonga,  amic i deixeble seu i autor de reconeguda vàlua, va escriure aquestes "Tankes de la memòria". El dia 31 de maig compartir les primeres cinc.  Avui les es cinc que faltaven.

VI

Porto i no porto,

tinc i no tinc, sospiro;

tu pensa'm tota,

sent-me fina a la fosca

rel d'on creixo, i destria.

VII

Sempre és aquesta

teva sola presència

qui venç la impura

bogor dels somnis. Mira'm

de quina llum et miro.

VIII

Sempre és aquesta

teva sola presència

qui venç els somnis

de la memòria. Et gires

i s'alcen amb més vida.

IX

Qui sospir l'aire

somou d'aquesta cambra

que la parpella

abat i s'il·lumina

de nit la nit del dia?

X

FÚRIA A LA RIERA MAJOR

Boscos i Boscos

a prim matí. Brogien

després de les aigües

per poliedres roses

i blaus. I jo increïble.

            S. Serrallonga

" A R A " de Clementina Arderiu

En aquest poema l'Arderiu busca "la petita esbojarrada" que hi té amagada en el fons de si mateixa. Moltes de nosaltres també la busquem, en el fons del fons encara hi és ben viva.

Ara que de tanta cosa torno...

No em pregunteu, que no sabria dir-vos

per quina brida m'he sentit lligada.

El cor encara vol tornar a gronxar-se

desbocat, a les barques de la fira;

i dic que si, que en mi tot clama d'esma

cap aquella petita esbojarrada.

...I ja no sóc sinó una dona absorta,

amb la veu i amb el riure que s'aturen.

                        Clementina Arderiu

                                 "  És a dir "

Pintura Olga Minardo

" HORA TARDANA " de Carles Salvador

El poeta ens ofereix un poema molt visual, amb un paisatge bucòlic on la Natura regala bellesa. 

Madura
l'horitzó en caure el dia
i uns cucs de llum van perseguint-lo
i el devoren.
Ningú no hi ha
de testimoni
sinó les banyes de la lluna, minses,
i la flauta ponentera
del vent, que es burla
                               - mofeta -
                           de l'horitzó,
                           dels estels,
                           de la lluna
                           i de la galta rossa
                           del cel.
No és hora geogràfica.
És hora de percaçar les pastores
- brunes
com el pa de taula -
                                  tostades
                              de sol i de desig.
És hora de gustar el glop de llet
de les ovelles que belen pel boc
i de mastegar el bes
de les boques entreobertes
                              i perfumades
pels brins de farigola, mastegats
entre dent i dent. 

No és hora astronòmica.

És hora de prendre les fruites madures
i de gojar la sabor de cada segon
que ens cau 
             assedegada
             de temps i de besades.
És l'hora en què ens cau a la boca
                                       la poma
                                       la parpella
                                       i el braç las
i s'encenen -llampegants- els ulls,
                                      els mossecs
                                      i les roses
de la carn trèmula.
........................................................
Madura l'horitzó
i madurarà -als braços- 
la jova que hom espera collir.
Quin coixi, l'hora tardana,
per recolzar pastores!

                                  Carles Salvador
                               "Vermell amb to major" 

Pintura de  Berthe Morisot 

" LES FIGUES MATINALS " de Josep Carner

La vídua Neera mancada dels plaers - i obligacions- conjugals troba  plaer/satisfacció assaborint d'altres delícies.

Neera, aquella vídua benigna i assenyada,
baixa de mica en mica l'escala del jardí;
canten ocells, la font gorgola enamorada,
les fulles parlotegen i alegren el camí.

-En vida de Caropos, quin córrer nit i dia!
Venia, al meu darrera, d'amagatalls al fons;
amb roges llambregades d'amor m'escometia,
i em sacsejava com el vent als branquillons.

Però ja visc tranquil.la, no m'he de turmentar;
s'emplena ma cintura, de no cap braç esclava;
la sotabarba fina que ell sempre masegava,
ara sacsó ja cria del pler de reposar.

Cada dia al jardí me'n vinc de matinet
vora la font, amb figues de les de coll de dama.
I em besa l'aire, sense cap fressa ni cap flama,
i ara prenc una figa, ara prenc un glopet. 

                                      Josep Carner 

" FIN Y PRINCIPIO " de Wislawa Szymborska

Avui, un Premi Nobel, una escriptora recentment desapareguda, amb una veu que fa feredat.

Después de cada guerra
alguien tiene que limpiar.
No se van a ordenar solas las cosas,
digo yo.
     
Alguien debe echar los escombros
a la cuneta
para que puedan pasar
los carros llenos de cadáveres.
     
Alguien debe meterse
entre el barro, las cenizas,
los muelles de los sofás,
las astillas de cristal
y los trapos sangrientos.
     
Alguien tiene que arrastrar una viga
para apuntalar un muro,
alguien poner un vidrio en la ventana
y la puerta en sus goznes.
     
Eso de fotogénico tiene poco
y requiere años.
Todas las cámaras se han ido ya
a otra guerra.
     
A reconstruir puentes
y estaciones de nuevo.
Las mangas quedarán hechas jirones
de tanto arremangarse.
     
Alguien con la escoba en las manos
recordará todavía cómo fue.
Alguien escuchará
asintiendo con la cabeza en su sitio.
Pero a su alrededor
empezará a haber algunos
a quienes les aburra.
     
Todavía habrá quien a veces
encuentre entre hierbajos
argumentos mordidos por la herrumbre,
y los lleve al montón de la basura.
     
Aquellos que sabían
de qué iba aquí la cosa
tendrán que dejar su lugar
a los que saben poco.
Y menos que poco.
E incluso prácticamente nada.
     
En la hierba que cubra
causas y consecuencias
seguro que habrá alguien tumbado,
con una espiga entre los dientes,
mirando las nubes.

  

               Wislawa Szymborska

" CANÇO DEL CAPVESPRE " de J. M. de Sagarra

Avui fa anys va morir J.M.de Sagarra.  El recordem amb un poema melangiós, musical i exquisit, com ell sabia escriure'ls.
.

Hi ha una vela enllà del mar,
h ha un ramat que ningú guarda,
pasturant l'herba a l'atzar
quan cau la tarda.

Darrera el matoll de bruc
sento la rata cellarda,
sento l'esquirol poruc
quan cau la tarda.

Sento l'estrella en el cel,
i en el turó l'olivada,
sento el sospir i el bruel
quan cau la tarda.

Sento la pena per dins
sento el neguit que m'esguarda,
sento perles i robis
quan cau la tarda.

Sento que els dies se'n van,
però l'angunia es retarda...
sento que l'enyoro tant,
quan cau la tarda!

                      J. M. de Sagarra

                      Cançons de totes les hores. 1925

"SOL, I DE DOL" de J.V. Foix

Aquest sonet dona nom al primer llibre de poemes publicat per Foix.  En ell el poeta es sent  perdut i dissolt en una immensitat de llocs i de moments.

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
en prats ignots i munts de llicorella
i gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-per quin cel mort-, o pasturatges muts,
deleges foll? Vers quina meravella
d'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
on ja vaguí, i, de Déu, el parany
per heure'm tot. O del diable engany.

                        J.V. Foix

Pintura de Alexander Mann

" TARDOR " de Simona Gay

S'escurcen els dies i la natura ja comença a endolcir els colors. Arriba la Tardor. Simona Gay  ho explica aixi.

D'oli, de mel i de safrà
s'ensenyoreix tot el replà;
la tardor, fina,
en cada fulla s'il·lumina.
Extasiat, flameja al sol
Montauriol.

Sols hi blavegen, volanderes,
aparellades oliveres.
L'instant és breu; l'esbart d'ocells
ara estisora els cels vermells,
trencant la tarda...
Al bosc d'amunt creix la basarda. 

La castanyeda i l'alzinar
ja s'han deixat embolcallar.
Fosca pastora de la nit, talment ramada,
l'ombra ha aplegat les mil colors d'una arrapada.
L'arbre del rec, pas ample i cert,
munta a l'assalt del camp desert. 

                                 Simona Gay
                                          "La gerra al sol"

" DINS LA NIT DELS MEUS ANYS" de Carles Ribas

El poeta mira enrere, no és un balanç, és una mirada melangiosa al infant que va ser ... Uat Boada n'ha fet una bella cançó.

Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc d'ells i no em coneixen:
són meus i van errants
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls, per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,
infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrere.

¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt
      on l'aigua fa el seu pur
          començament de perdre's.

                         Carles Riba 


Pintura: C. Monet

" SUEÑO " de Antonio Machado

Un poema que representa l'època de maduresa en el simbolisme de Machado. Imatges oníriques que porten el record de dies feliços .

 
Desgarrada la nube; el arco iris
brillando ya en el cielo,
y en un fanal de lluvia
y sol el campo envuelto.
Desperté. ¿Quién enturbia
los mágicos cristales de mi sueño?
Mi corazón latía
atónito y disperso.
...¡El limonar florido,
el cipresal del huerto,
el prado verde, el sol, el agua, el iris!
¡el agua en tus cabellos!...
Y todo en la memoria se perdía
como una pompa de jabón al viento.

                          Antonio Machado