"ELS DIUMENGES A LA TARDA REBÍEM VISITES" de J.M. Llompart

Els records d'infantesa no tots són tots  tendres i dolços. En hi ha alguns esgrogueïts,  plens de melangia, com aquestes tardes que descriu el poeta mallorquí.

Deixàvem els abrics al penja-robes

com qui deixa la pell de la mort pròpia,

esquifidament quotidiana.

Ben lligada la màscara – la persona

tràgica- sembraven la llavor

de la conversa fonogràfica

dins l'aire de paper

de la sala.

El disc, un xic ratllat, s'entrebancava

adesiara. S'obrien els badalls;

els ventalls

es tancaven.

Hi havia l'oncle, la tia, les cosines

col·legiales.

La llum de l'hora baixa

menjada d'arnes.

Jo en un racó, tot sol, sense fitar

ullades de la mort, jugava

amb els soldats de plom.

                           J. M. LLompart 

"UN ALTRE ABRIL" de Marius Torres

En aquest bellíssim  poema, Torres, presa d'una tristesa infinita és sent encara més dissortat enmig de la llum i la bellesa d'abril

Com una aigua secreta – que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,

és la meva tristesa. Ample mirall fidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral•lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel
els núvols, els ocells, les ànimes sens nombre.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió,
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
I el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, nomes,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

Abril que fas florir les roses i els llorers,
Dóna dies ben clars a la meva tristesa!

                                      Marius Torres

                          

*"YO EN UN MONTE DE OLIVOS" de Glòria Fuertes

Sempre tendra, sempre incisiva, sempre ella.

Como un volcán dormido de mentira
-parezco al parecer tan descansada-.
Un ocio agotador que así me enciende,
Brotan de mi costado las palabras.
Sudo tinta y tengo sed, sed tengo,
Mucha sed de manos enlazadas.
Por la punta del monte de mis senos
Por la punta del lápiz va la lava.

Va balada a tus pies o bien protesta,
En una piedra al sol, arrodillada
Y la pasión del hombre se me representa:
Veo celdas con rejas, hospitales sin camas,
Sabios con atómicas, analfabetos con ayuda de cámara,
Viudas con marido, casos sin casa,
Niños crueles, perras apedreadas,
La traición de un amigo, la destrucción de un alma.
¡No puedo más!... Me levanto y dicen:

-Ahí va Gloria la vaga.
-Ahí va la loca de los versos, dicen,
la que nunca hace nada.

                          Gloria Fuertes

                       Cómo atar los bigotes al tigre

"EL CALVARI" de Joaquim Ruyra

Magnific  narrador  i  brillant  poeta,  Ruyra era  també  un  home profundament creient. Avui és un bon moment, coincidint amb els dies de Setmana Santa, per llegir aquest poema seu, de caire piadós.

 

Mireu bullir pertot arreu

el poble sanguinari.

Jesús, a coll portant la creu,

puja el penós Calvari.

Retut, nafrat, sota el feix gros

d'aquella creu pesanta

el martiri dolç inclina el cos

i quasi no s'aguanta.

Empès i endut, és arribat

al cim de la muntanya.

Que sol! Que trist! Que abandonat!

La creu!... Cap més companya!...

                      J. Ruyra

Pintura de A. Grimmer

"ORACIÓ AL CRIST DE LA TRAMUNTANA" de C. Fages de Climent

Aquesta és la inspirada oració del poeta de Figueres al Crist de la Tramuntana, que Dali més tard va convertir en pintura, amb motiu de la mort de Fages de Climent, amic seu i company d'escola .

Braços en creu damunt la pia fusta,

Senyor, empareu la closa i el sembrat,

doneu el verd exacte al nostre prat 

i mesureu la tramuntana justa

que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.

                            C.Fages de Climent

Aquarel-la de S. Dalí

"EL DESMAI" de Lluïsa Denis

L'autora d'aquest poema era l'esposa enamorada, gelosa i amb inquietuds literàries, de Santiago Rusiñol, esposa que va ser abandonada pocs anys després del casament, quan ja tenien una filla, la Maria, i Rusiñol va fugir a París . Amb el temps, però,  va haver reconciliació i ja no es van tornar a separar més.

Desmai, estens la llarga cabellera

fins a tocar l'aigua verda de l'estany

i l'aigua, amanyagant-te, juganera,

et reflecteix dins seu com un mirall.

I quan el dia mor entre la fosca

embolcallant amb ombres al jardí,

quelcom misteriós més us acosta

i l'aigua, bressolant-te, et fa dormir

                  Lluïsa Denís

Pintura C. Monet

"COM LES MADUIXES" de Josep Carner

Dels 18 poemes de “Els Fruits saborosos” cinc són dedicats a la infantesa. Aquest n'és un: Pandara petita i innocent gaudeix d'un mon plàcid – petit i fresc com les maduixes-  que no va més enllà de la tanca del jardí. 

 

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.

Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

                                   Josep Carner

                               "Els fruits saborosos".

"TOT N'ÉS PLE" de J.V. Foix

El poema d'avui és dels pocs de Foix que puc llegir sense haver de menester el diccionari.

                                                              -Fragment-

Quantes roselles al prat de la vila
     Tot n'és ple
...i quants ocells que fan ombra a l'ermita
     Tot n'és ple
Quantes estrelles quan l'agost s'apaga
     Tot n'és ple
Quantes fonts fresques pel camí dels masos
     Tot n'és ple
Quants aiguamorts a la ciutat captiva
     Tot n'és ple
Quanta fruita d'olor darrere el claustre
     Tot n'és ple
Quants capellans que cavalquen la moto
     Tot n'és ple
Quants cotxes parquejats a les placetes
     Tot n'és ple
Quants caminants amb la cama enguixada
     Tot n'és ple
Quants avions que passen sobre casa
     Tot n'és ple
Quantes gavines amb claror d'exili
     Tot n'és ple 

 ...

Quants botiflers amb carota de jutge
     Tot n'és ple
Quants estendards airejats per les pluges
     Tot n'és ple
Quants balladors fent verema a les pistes
     Tot n'és ple
Quanta aigua clara als ulls de la veïna
     Tot n'és ple
Quanta flor roja al braç de l'estrangera
     Tot n'és ple
Quanta herba negra al cor de la ignorada
     Tot n'és ple
Quants homenets amb aire de femella
     Tot n'és ple
Quants homenots que escriuen el que els paguen
     Tot n'és ple
Quants homes francs amb la boca tapada
     Tot n'és ple
Quants homenassos morts sense llegenda
     Tot n'és ple
Quantes cases obertes als sapastres
     Tot n'és ple
Quantes portes tancades als poetes
     Tot n'és ple
Quants saberuts que no llegeixen gaire
     Tot n'és ple
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
     Tot n'és ple

                                     J.V. Foix

Amapolas: Blog de Ana Porras

"QUISIERA" de Josefina de la Torre

 Aquesta canària polifacètica que va ser poeta, novel·lista, actriu i cantant lírica, desconeguda per la majoria de lectors d'avui, té una poesia interessant, vinculada a Generació del 27, amb Garcia Lorca, Salinas i Alberti entre altres intel·lectuals de l'època.

Quisiera tener sujeta

la naranja de la tarde

así entre las manos, fresca,

sin la piel rubia y brillante,

tirabuzón de la luna

peinado por mi cuchillo.

Qué sabor a fruta nueva

ha de tener en los bordes

el mar, la arena y el aire.

¡Qué deseo de partir

en dos mitades la tarde!

Cuando la noche se asome

a su ventanal de cobre

se tragará la naranja.

¡Ay, niña desconsolada!

                  Josefina de la Torre

                                                          "Poemas de la isla"

"L'EVASIVA DEL ESTEL MÉS PETIT" de Joan Llacuna

No vulguem desvetllar secrets que la nit amaga. Els secrets d'amor són cosa del nostre cor.

         La nit taciturna ens amaga secrets
         que els estels potser saben.
         estimada:
        ¿preguntem
                        als estels
                                     els secrets
                                                  que la nit
                                                             taciturna
                                                                             calla?
         ha plogut una mica a la tarda
         i els estels es desperten contents.

        - estel, bon estel:
         ¿voldràs dir-nos    

                              què ens amaga
                                                 la nit taciturna?
         "els secrets de l'amor els diuen, només
         el vent i la lluna"
                             respon, faceciós, l'estel més petit.
        i es capbussa, juganer, dins el líquid del cel.
         l'últim estel, en fugir, ens ha donat el bon dia.

                                                Joan Llacuna

"PRIMULA" de Jacint Verdaguer

Verdaguer dedica un poema a la prímula, flor coneguda també com a “primavera”, perquè floreix al començar aquesta estació. El nostre poeta exalta l'esclat de la  natura en un poema vital i encantador.

Li diuen flor del cucut
a la gentil primavera,
perquè aixís que el sent cantar
en son coixí se desvetlla.

Estira els dèbils bracets
de ses fulles verdes,
per fer enllà lo llençol
de la geladora gebre.

Obre sos ulls blavejants,
son capcironet aixeca,
com pastoreta gentil
que ha fet un son sobre l’herba.

Mira al seu entorn,
a ses companyes desperta,
que s’alcen ací i allà
constel•lant tota la terra.

Tremola encara de fred,
mes tota s’alegra
al sentir com al cucut
li ha respost l’oreneta,
entonant un càntic nou
amb una tonada vella:
-Lo bon temps és arribat,
beneïda primavera.

                 Jacint Verdaguer

                                 Brins d’espígol

Aquarel.la Eileen Ormiston

"FILL" de Clementina Arderiu

En l'homenatge a  C. Arderiu que vam fer  al Vapor Vell vam llegir aquest poema.  En ell, la poetessa, absolutament fascinada per la criatura que ha tingut, avisa, mig joc, mig cançó, mig amenaça, del que és capaç de fer pel seu fill.

Com salvatgina engelosida

pel cadell,

jo la vida passaria

vora d'ell.

Hola , cadell,

doma'm l'anell

picapedrell!

Arremetria amb urc de guerra

tota gent

i ma dent el guardaria

d'altra dent.

“Denteta dent”,

dirà la gent;

i tu content.

               C. Arderiu 

Pintura M. Cassat

"DE DONDE VENGO" de Gustavo Adolfo Becquer

En els comentaris a la poesia de Cernuda "Donde habite el olvido" es recordava que estava inspirada en una de les Rimas de Becquer, és la LXVI,  tot ella és plena d'una angoixa existencial que va des del bressol a la tomba. Una poesia romàntica, melancòlica i molt bella.

  
RIMAS
LXVI

¿De dónde vengo?...El más horrible y áspero
de los senderos busca;
las huellas de unos pies ensangrentados
sobre la roca dura ,
los despojos de un alma hecha jirones ,
en las zarzas agudas ,
te dirán el camino
que conduce a mi cuna.

¿Adónde voy? El más sombrío y triste
de los páramos cruza ,
valle de eternas nieves y de eternas
melancólicas brumas .
En donde esté una piedra solitaria
sin inscripción alguna,
donde habite el olvido,
allí estará mi tumba.

                   G. A. Becquer

 

"LES TEVES MANS" de Joan Brossa

Ademés dels seus magnifics poemes visuals Brossa escriu sonets, com aquest que dedica a unes mans.

Embolcallen amb vels goig i tristesa.

Són sostre d'una xarxa de perfum,

són els ventalls, amor, del meu costum

i serveixen d'espasa a la sorpresa.

M'agraden quan alegen entre el fum

o quan remouen brins de senzillesa;

les teves mans són alegria encesa

i fulles d'un pomer al clar de la llum.

Castellets de l'amor. Flames de ploma.

Són banderetes del teu parlar. Són

i toquen sense pes, clares d'un món

que tu modules des dels teus Bagdads.

Respires per les mans, amor. Són poma

i estel saboner quan renten els plats.

Joan Brossa 

Rua de llibres  

"NO EM DESPULLEU" de Felícia Fuster

Aquest dissabte portem al bloc a Felícia Fuster, la excel·lent poeta i pintora que va morir el dia 6. S'ha apagat una veu íntima i forta, la seva poesia resta entre nosaltres. 

Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.
No em despulleu del temps
ni d'aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d'aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s'esborra
té importància.

                 Felícia Fuster
               Aquelles cordes del vent, 1987

Pintura de G. Chirico

"VUIT DE MARÇ" de Maria Mercè Marçal

8 de març: Dia de la Dona. Dia de cremar les escombres, ho diu Maria Mercè Marçal.

 

 

                      Amb totes dues mans
                     alçades a la lluna,
                   obrim una finestra
                 en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

                           M. Mercé Marçal

                             "Bruixa de dol"

"XIFRA" de Gabriel Ferrater

Quan es troba l'amor ens sembla impossible haver viscut -sobreviscut-  sense ell.

Amor, portaves al món

set mil set-cents seixanta-cinc

dies, en cloure's la nit

que em vas cridar del teu racó,

veu que s'havia compadit

i em rebies, cos bondadós.

Quin joc perdut, quin rodar

fins a trencar un brancam fosc.

Set mil set-cents seixanta-cinc

dies, abans no vaig trobar

on te havies arraulit,

amor, per créixer lluny de mi.

                          Gabriel Ferrater 

                                                     "Les dones i els dies"

PRIMER ANIVERSARI !!!

Avui fa un any que vam encetar el bloc. 

Tenim:                         228   POEMES

        de                              77   POETES

Un PASTIS bonissim

 Ah!  l'espelma, a punt d'encendre!

i el cava en fresc,  per brindar:

                        
                 A la vostra salut, amics blocaires! 

Xin Xin!

"TINC AL MEU COR..." de Carmelina Sànchez Cutillas

S'acosten dates que recorden dies dissortats de guerres incíviques i batalles cruentes en terres de l'Ebre. El poema de Pedrolo, colpidor, fa palès tot l'horror i la tristesa del poble que les va sofrir.

Avui, el canó fa carn;

n'ha fet, en fa,

i la metralla retruca

contra la xabola,

contra la cantimplora foradada,

que aboca sang sobre la sang

dels morts,

quallada.

Escric a casa

en paper d'estrassa,

amb la sang

del company

que me'n deixa abans de morir

amb la cama tallada

i el ventre de noia.

Avui em feriran o moriré

sense enviar la carta

on dic:

“tot va bé”

mentre la metralla

escombra la trinxera

i els polls fan festa

perquè són sords

i cecs.

Els cossos s'indigesten

amb l'acer,

i ara n'hi ha massa;

no comptaré les tones

per no espantar la sang

que avui sento,

potser

per darrera vegada.

A casa, com cal,

els dic:

“no us enquimereu”;

també es moriran

un dia,

i ningú sabrà

que jo tinc, tenia

dinou anys.

                    M. de Pedrolo

                    Documents, 1950

P. Picasso: Guernica (fragment)

"IDIL.LI" de Carles Salvador

Deliciós poema, ple de lirisme, aquest poeta valencià, poc conegut però de gran qualitat, que vaig descobrir en un Recital- Homenatge al Vapor Vell, la setmana passada.

Quin pensament de fulla tendra
quan et vaig prendre la mà!

I vas hissar les veles del somrís.
Jo vaig agombolar les ànsies del vent
i el Paradís vingué a nosaltres
sobre les onades del respir.
 
 Quina blavor de vida
dins la salabror del bes!

Si es ponia el sol naixia la  lluna.
La mà dins la mà
i una fortor de geranis entorn
vestida de paraules suaus...

Potser hi havia un rossinyol, també.
No sabríem dir-ho
perquè a les veles del somrís
es trencava tota cançó amorosa,
forana.

Amb nosaltres: la tendror de la fulla
i aquella punta d'aire que es rebrega als llavis...
I no altre, sinó tu i jo.

                      

                  Carles Salvador i Gimeno

                             "El bes als llavis", 

Pintura: José Royo