dimecres, 21 de maig del 2014

"NO PUDO SER " de G. A. Becquer

Recordem avui, perquè ja fa temps que no el compartíem, un poema del romàntic per excel·lència, amb una poesia que no perd ni bellesa ni vigència amb el pas dels anys.





        RIMA XLI

Tú eras el huracán, y yo la alta
torre que desafía su poder.
¡Tenías que estrellarte o que abatirme...!
        ¡No pudo ser!

Tú eras el océano; y yo la enhiesta
roca que firme aguarda su vaivén.
¡Tenías que romperte o que arrancarme...!
        ¡No pudo ser!

Hermosa tú, yo altivo; acostumbrados
uno a arrollar, el otro a no ceder;
la senda estrecha, inevitable el choque...
        ¡No pudo ser!

                                       G. A. Becquer



Pintura: K.Blechen
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

16 comentaris:

  1. Xelo IProu21 de maig del 2014, a les 12:58

    la màgia de la poesia és la seua intemporalitat

    ResponElimina
  2. xavier pujol21 de maig del 2014, a les 13:44

    El poema sí que va ser!

    (per sort nostra)

    Fita

    ResponElimina
  3. Núria Martínez (Bruixeta)21 de maig del 2014, a les 15:57

    Qui no ha llegit Becquer a la seva adolescència? Qui no ha escrit els seus versos als marges dels llibres pensant en la persona estimada? Crec que tots un moment o altre ho hem fet.
    Tens raó per anys que passin, Becquer seguirà sent el poeta amb escrits que mai deixaran de ser vigent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 de maig del 2014, a les 2:31

      Cert, jo vaig fer tot això que expliques, Bruixeta. Becquer em feia somniar amb la persona estimada. Una era una romàntica, encara en soc un xic.
      Becquer conserva tota la intemporalitat que altres autors de l'època han perdut.

      Elimina
  4. Relatus21 de maig del 2014, a les 17:08

    Uis, aquí s'endevina una relació ben tortuosa. Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 de maig del 2014, a les 2:33

      Si, Loreto, em sembla que no eren animes bessones, tot i que es veu que s'atreien mutuament. Però ¨"no pudo ser..."

      Elimina
  5. novesflors21 de maig del 2014, a les 18:34

    Jo també el llegia i el rellegia en la meua adolescència i alguns versos els vaig memoritzar i tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 de maig del 2014, a les 2:34

      Un grapat de rimes em sabia, a demés de "Las oscuras golondrinas",
      Ai, l'amor és tan bonic mentre dura...

      Elimina
  6. M. Roser21 de maig del 2014, a les 20:34

    M'agraden molt les Rimas de Bequer...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 de maig del 2014, a les 2:36

      Mira, una altre del club de les romàntiques!
      Si, nena, si, Becquer ens feia somniar.
      Petonets, bonica.

      Elimina
  7. cantireta21 de maig del 2014, a les 20:59

    Fabulosa metàfora de com som i com ens veiem.

    Bécquer. Els meus alumnes són aprenents de poeta, però podríem recitar-lo. Segur que no es regira :-)

    Petonets sense rima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 de maig del 2014, a les 2:40

      Fabulós poema.
      Pot intentar-ho amb els teus alumnes, segur que Becquer ja està curat d'espants.
      Petons de bona nit!

      Elimina
  8. Sílvia 21 de maig del 2014, a les 22:45

    I si no pudó ser i no hi havia res a fer, millor deixar-ho estar que xocar eternament! M'ha agradat molt aquest poema, he llegit poc Becquer (des de l'institut). Gràcies per compartir!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glo.Bos.blog24 de maig del 2014, a les 2:41

      Hi han relacions condemnades al fracàs per molta passió que hi hagi. O precisament per això. :(
      Recordar Becquer sempre és un plaer.
      Gràcies per estar aquí, Sílvia.

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)