Cuando me quedo sola
ya no me quedo sola.
En mis dedos anidan tus sortijas,
en mis brazos,
que aún tienen la forma de tu cuerpo,
danza un perfume que no existe en las flores.
Tus palabras se han sentado a mi lado.
Con tu sortija, tu cuerpo, tu perfume
y sobre todo con tus palabras
has desterrado, provisionalmente,
mi fanática soledad.
Gloria Fuertes
"soledat en companyia"
ResponEliminaÉs bo no sentir-se sol, encara que ho estiguis. D'aquesta manera la soledat no és fa tan feixuga.
EliminaAquesta dona em fa pensar que, a pesar de tants problemes en la vida, va ser capaç de crear un estil que després ha estat copiat fins a la sacietat. I fou autodidacta! (Hi ha un altre poema deliciós sobre un monstre que també agradaria als teus lectors...)
ResponEliminaBon dia, estimada! :-)
No és pot negar que té una poesia molt personal, que arriba a molta gent, encara que no ha tothom agradi.
EliminaNo se quin poema és aquest del monstre, ja m'ho diràs, així el podrem compartir al bloc.
Bona nit, bonica!
la dama de l'eterna rima
ResponEliminaMolta rima no té el poema d'avui, però a mi em sembla bonic.
EliminaÉs mot bonic i tendre, aquest poema!!
ResponEliminaUn poema d'amor, expressa molt bé aquesta felicitat que se sent quan un se sap estimat.
EliminaVaig creixé amb els seus poemes, encara recordo el programa on sortia “un globo, dos globos, tres globos”
ResponEliminaSi, en aquella època es prodigava molt. Té una poesia molt "sui generis" però s'ha de reconèixer que els seus poemes per nens són molt encertats.
EliminaTambé en altres registres sap sortir-se'n molt bé.
Molt bonic, m'agrada molt.
ResponEliminaCelebro que t'agradi, Novesflors. Crec que el poema expressa molt bé uns sentiments de plenitud i felicitat.
EliminaTrobo que no sembla de la Glòria Fuertes aquest poema ( i m'agrada)... Surt una mica del seu estil( no en sóc gaire "fan"...
ResponEliminaPetonets, Glòria.
Moltes vegades és una mica "pallassa" escrivint poemes, sobre tot quan escriu per infants i aquesta potser és la seva gràcia.
EliminaEl d'avui és un poema amb molt de sentiment, un poema d'amor ben bonic.
Això de poèticament desescolaritzada podria originar molt de debat... El poema està bé, però no m'atrapa.
ResponEliminaParlem de molts anys enrere, Loreto, llavors ningú s'escandalitzava de la no escolarització de poetes...ni de ningú.
EliminaQue t'atrapi o no un poema penso que és una qüestió de química.
Aquest ninotet tan petit que has posat al comentari no sé si riu o fa mala cara, Lluneta.
ResponEliminaSigui com fora m'agrada la teva visita! :D
he passat per ací per dir-te que se't troba a faltar
ResponElimina:)
Elimina