" LA CROADA " de Pere Quart

Sempre Pere Quart, irònic i sorneguer, ens fa somriure i pensar.

Quan s'acosta l'hora

les àvies i els petits s'agemoleixen

al fons de les alcoves;

i al recambró de la higiene

donzelles sospiroses

s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.

Però els barons -fixeu-vos-hi!-

s'alzinen com pollancres

vora la taula devastada;

surten al porxo,

escruten el cel, color de perla falsa.

Bròfecs com els herois en crisi,

abracen per damunt

la muller eixuta,

que temps ha malalteja.

(El gos lànguidament udola

abocat a l’eixida.)

I “Adéu” criden a tots

amb veu entera,

i alcen el braç a mitges,

secrets escèptics tal vegada,

però en l'extern inexorables.

De dos en dos,

centenars i milers,

es llancen

a les desertes vies de la tarda.

Entre marcials i amotinats

avancen, sallen

-escamots convergents,

centúries, legió-

impetuosos, emulant-se

en la carrera única,

com assumits pel fat enorme

de les grans ofensives

o els grans èxodes.

Perillosament -oh sí,

que en l'aire sobreneda

un pensament de pluja-,

catòlics de debò,

croats unànimes,

com

un

sol

home,

van a l'estadi nou, van a l'estadi.

                               Pere Quart