La nit passada
anava per les vinyes
seques, palpant els ceps un per un
com si fer-ho tingués significat:
rera els canyissos,
una dona vetllant cremacions
em va cridar i em conduí
fins a l'estable.
seques, palpant els ceps un per un
com si fer-ho tingués significat:
rera els canyissos,
una dona vetllant cremacions
em va cridar i em conduí
fins a l'estable.
No recordo
la casa, no vull fer memòria
del menjador ni de l'escala ni
de cada replà.
la casa, no vull fer memòria
del menjador ni de l'escala ni
de cada replà.
Només recordo el vent
abrupte, cargolant-se
per l'apagada xemeneia, rebatent
les portes.
I la passió
que m'empenyia cap algú
que ja no era
dins el camp
sinó dels records.
sinó dels records.
Els arbres gemegaven
i tot era un crit fosc
que venia de lluny
i res no era comprensible
ni res no era ja per abastar el que tant
les mans volien: no sentir-se buides
del tot.
Els grans focs apagats ja no es revifen.
El vent glaçat impera i mata.
Joan Vinyoli
M'agrada en Vinyoli, vaig tenir una època que només llegia Vinyoli. Sempre m'ha semblat solitari i un pèl trist.
ResponEliminaBona la frase " Els grans focs apagats ja no es revifen."
Un poeta important. No conec tota la seva obra, però aquest poema pertany a "Ara que és tard", que escriu quan ja es sent vell i la salut no l'acompanya massa.
EliminaAl mes que ve buscarem un poema més festiu.
Glòria, l'afirmació final sobre el vent glaçat esgarrifa. I no pel fred, sino per la veracitat.
ResponEliminaFita
Una frase molt verídica i contundent, però aquest fred, aquest vent esgarrifós potser es pot pal·liar amb l'escalfor de algú que ens abraci. O amb la calor de les paraules
EliminaPreciós poema d’un gran poeta
ResponEliminaDos últims versos, colpidors, però tan real masses vegades...
“Els grans focs apagats ja no es revifen.
El vent glaçat impera i mata”
De un foc apagat només queden cendres, però per poc caliu que quedi és pot revifa en una gran flamarada.
EliminaJo crec que és excessivament pessimista. Els grans focs apagats gairebé sempre es revifen metafòricament, en la poesia.
ResponEliminaSi que està pessimista. Potser tindria els seus motius. Però amb la poesia tot pren vida i les paraules s'encenen.
Eliminaimplacable el pas del temps..."El vent glaçat impera i mata" i a mi malgrat la imatge també m'ha deixat glaçada.
ResponEliminaFa una mica de basarda, sobretot quan ja sumes una pila d'anys.
EliminaÉs la vida, no hi ha volta de full...
Però més que recrear-se mirant el vent glaçat potser haurien de pensar en els dies que em viscut de brisa càlida i de sol.
poema dur, Glòria... coincideixo plenament amb l'Helena, necessito veureu-ho així... ;-)
ResponEliminaDoncs enlloc d'un foc apagat i una vent gèlid ho convertim en un tímid caliu que la poesia revifa. :D
EliminaM'agraden aquestes mans que no volien sentir-se buides...El caliu de les brases, sempre es pot revifar i ens poem recuperar del vent glaçat...
ResponEliminaPetonets, Glòria.
A mi aquest tros també m'ha agradat. No és un poema alegra precisament, però els poetes són sensibles a la tristesa.
EliminaTu sempre positivant-ho tot. ;)
Petonets!
gran poema , gran poeta....carpe diem per si de cas
ResponEliminaSi, Elfree, gran Vinyoli i gran carpe diem!
Elimina;D
Un dels més grans!
ResponEliminaCada cop que llegeixo els seus poemes hi descobreixo nous matisos. És un dels meus grans, com tu dius, Veí.
Elimina