" A MOLTS LLOCS " de Agustí Bartra

A molts llocs del món hi ha blat, cançons, fulles i campanes...que poden semblar molt lluny des de l'exili.

     A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
    amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

    A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
    - que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.

    A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
    amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

    A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
    i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

    A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
    de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

    A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
    amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?

                                                                        

                                                                            Agustí Bartra

                                                                           " L’arbre de foc "

                                                                            Camp d'Agde, 1939

"LES GRACIOSES AMETLLES" de Josep Carner

Malgrat la vellesa, malgrat les mancances que comporta el pas dels anys,  tots conservem encant i tendresa pels amics que ens aprecien i per qui de veritat ens estima.

 Vellegen els amics igual que llurs amigues

i parlen un finíssim capvespre de tardor:

-És dolç el nostre amor i ja no vol fadigues.

Somriure de capblancs, conversa en un racó.

El temps, encara temps, de quietud s’emplena.

Hem vist les flors morint, els falciots passant.

Les fulles cauen tot besant la llum serena

i el cel és més subtil pels homes que se’n van-.

I diuen les amigues: -Oh quin bell seny, amics!

Bé hi ha per al discret, a cada tomb, delícies:

feu versos antiquats, meneu amors fictícies

i encara, a mitja llum, dieu els mots antics.

Nosaltres érem belles, un dia… Ja potser

només us oferim la malenconia.

El nostre encant només l’heu respirat un dia,

com la florida inútil que escampa l’ametller -.

I Filemon, el que era més vell, les saludà:

-Dàveu al cel, oh flors de joia i de tendresa,

no sé quina blavor dels vostres ulls apresa

i, pel camí de veure-us, ho fèieu tot més clar.

I avui encara sou plaents per als amics,

ametlles duradores, ametlles delicades

que amagueu les blancors una mica arrugades

en els vostres velluts suaus i fredolics.  

                                                 Josep Carner

"PREGARIA DE GENER" de Pere Quart

Sorneguer, irreverent, iconoclasta. Pere Quart i la seva original visió dels Reis d'Orient.

Sou els Tres, sou els Tres

Viatjants de Comerç.

El Ros,

xampany i capons del Prat.

El Negre,

perles i abrics d’astracan.

El Blanc,

cotxes cromats i artefactes.

Salveu la Cristiandat

de l’Infern amb balanç magre.

Oremus …

(Resarem un parevostre

pels qui van errats de comptes

i per llur conversió

a la sagrada àrea del dòlar.)

                    Pere Quart  

                   "Vacances pagades"

" SONET " de B. Rosselló Pòrcel

El dia 5 de gener de 1938 mort Bartomeu Rosselló Pòrcel. Nascut en 1913, aquest any es commemora el Centenari. Cada mes li dedicarem un petit homenatge compartint un poema seu. Avui un sonet, que canta Maria del Mar Bonet.

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit. 

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella só que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit. 

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor 

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit. 

                  B. Rossellò Pòrcel

                 "NOU POEMES"

Pintura: T. Lempicka 

" CANCÓ DE MAR " de Celia Viñas

Un poema de Celia Viñas , amb tots els colors de la mar.

Quin groc de llimona verda
té el mar al mes de gener !
Llisca la nau, i la vela
Infla l'aire mariner.
-Adéu port, rosa i taverna.
Déu em va fer mariner!

Oh, quin blau de fondalada
a l'agost per navegar!
I com s'endinsa la barca
i que hermós és el remar...
-Adéu, vinya, amiga, cala;
Déu em féu home de mar!

                Cèlia Viñas 

BON ANY NOU!!!

Ple de salut, 
ple d'amor,
ple de joia,
ple d'il.lusions
i, si no és molt demanar, de PROSPERITAT!!!

               Són els meus sincers desitjos per tots vosaltres.
                                                             
                                                             Glòria 
 

" SE SENT LA NIT " de Jaume Agelet

Un poema per fi d'any.  En comença un de nou i el poeta dubte del que aquest futur immediat li pugui oferir...

Se sent la nit com udola
vagabunda per ciutat.
Enllà rera les finestres
passen uns llums vacil·lants.
Avui totes les campanes,
tots els estels s'han glaçat.
Al carrer brillen les lloses
i passem ombre errants,
que branden com les senyeres
de processons vesperals.

Un fanal soliu degota
el seu pler humil i clar,
i apar la flama esmolada
un clau tot humit de sang.
Que ens durà demà la ignota
i primera alba del any?
Davant la llum embaumada
cruix l'esperit i la carn,
i ma dolor furga dintre
i es fa espessa com un glaç.

Ai, com les portes tancades
encomanen feredat!
Tinc al cor la melangia
dels rellotges aturats.


                                    Jaume Agelet
                              " DOMASSOS AL SOL "

" QUIN NOM " de Felícia Fuster

Felícia Fuster escriu des de la introspecció existencial i amb un alt grau d'exigència. La solitud i l'autoafirmació, però, produeixen una escriptura que s'obre per a tothom.

Ara
no em pregunteu quin nom em dic.
Doneu-me’n un que no em desassossegui.
Em vesteixo de noms segons el temps
que fa,
segons el planisferi. Avui no sé
quin és
el nom que m’han posat;
potser em dic Altair; Volva de Temps.

Res més. Sense boll,
sense entranyes. Potser avui em dic Nus,
Terratrèmol o Cinta de Garbí,
Obús, amb massa càrrega. Ja no
podré portar el cor a la mà
per por de la metralla
dels noms, dels vents
que em llancen.
No em pregunteu avui quin nom em dic:
avui m’han batejat amb cordes,
amb una espasa, amb foc.
Amb meteors.
Amb lava.

                   Felícia Fuster 

Pintura: Felícia Fuster  

"DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT" de Marius Torres

El dia 29 de desembre és l'aniversari de la mort del poeta. El recordem amb un poema bellíssim i molt conegut, on accepta amb enteresa i resignació l'inevitable mort que se li atansa. Aquí la teniu en la veu de Miquel Àngel Tena.

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val

   que vinguis ara. 

Ara no temo gens el teu bes glacial,
 hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
  de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura

    per ben morir. 

Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
   freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plor
  el meu anhel es desarrela.

Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,   
i llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...

Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
   el dolor que m’espera em fa mal...
 I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal. 

                                                       

                                                                           Màrius Torres
                                                                           Setembre 1936

" HO SAP TOTHOM I ÉS PROFECIA" de J.V. Foix

Aquest any, en que es commemora el centenari del naixement de Foix no podíem deixar passar el Nadal sense recordar el seu magnífic poema. És una mica llarg, però val la pena.

Ho sap tothom, i és profecia.

La meva mare ho va dir un dia

Quan m'acotxava amb blats lleugers;

Enllà del somni ho repetia

L'aigua dels astres mitjancers

I els vidres balbs d'una establia

Tota d'arrels, al fosc d'un prat:

A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales

Hi cullen plomes per les ales

I algues de sol, i amb veu d'albat,

Criden per l'ull de les escales

Que a cal fuster hi ha novetat.

Els qui ballaven per les sales

Surten i guaiten, des del moll,

Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata

Que amaga els tints en bucs d'escata

Quan crema l'arbre dels escrits;

Al capità d'una fragata

Li ho diu la rosa de les nits.

L'or i l'escuma d'una mata

Clamen, somnàbuls, pel serrat:

A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,

I les rialles dels captaires

Solquen els glaços del teulat.

Un pastor ho conta als vinyataires:

A cal fuster hi ha novetat.

El roc dels cims escampa flaires,

I al Port mateix, amb roig roent,

Pinten, pallards, l'Ajuntament.

El jutge crema paperassa

Dels anys revolts, a un cap de plaça,

I el mestre d'aixa riu tot sol.

El fum dels recs ja no escridassa

I els pescadors faran un bol,

Tot és silenci al ras de raça

Quan els ho diu l'autoritat:

A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera

Salten contents, a llur manera,

I els de la Selva s'han mudat;

Amb flors de fenc calquen a l'era:

A cal fuster hi ha novetat.

De Pau i Palau-saverdera

Porten les mels de llur cinglera

I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres

Entren amb llanes de mars tendres

I un raig de mots de bon copsar

Pels qui, entre vents, saben comprendre's.

Els traginers de Perpinyà,

Amb sang barrada en drap de cendres,

Clamen dels dalts del pic nevat:

A cal fuster hi ha novetat.

Res no s'acaba i tot comença.

Vénen mecànics de remença

Amb olis nous de llibertat;

Una Veu canta en recompensa:

Que a cal fuster hi ha novetat.

Des d'Alacant a la Provença

Qui mor no mor, si el son és clar

Quan neix la llum en el quintar.

La gent s'agleva en la nit dura,

Tots anuncien la ventura,

Les Illes porten el saïm,

I els de l'Urgell, farina pura:

Qui res no té, clarors dels cim.

La fe que bull no té captura

I no es fa el Pa sense el Llevat:

A cal fuster hi ja novetat.

                                 J.V. Foix

                                   

 FELIÇ NADAL A TOTHOM!!!

" RONDALLA DEL BOU " de Marià Manent

Un poema de Nadal que trobo molt tendre. I que serveix per desitjar-vos una BONA NIT DE NADAL!

El bou pesant, veient la gent

que tantes coses oferia,

diu que volia fer un present

al dolç Infant de l’Establia.

I quan minvà una mica el fred 

i l’Infantó ja no plorava,

sortí amb pas lent,

dins l’aire net,

sota la nit florida i blava.

Va caminar per fondes valls

i resseguia la carena.

Sent el clarí de tots els galls,

però ja du la rica ofrena.

Saltant de goig i bruelant,

el bou baixà de la muntanya,

i s’oferia al dolç Infant

amb una estrella a cada banya.

                            Marià Manent

"QUE LI DAREM ..." de Carme Guasch

Carme Guasch dona la seva visió, una mica amarga i escèptica de la popular cançó, però en que no manca confiança ni esperança.

 

Que li darem en el noi de la mare?

Que li darem que li sàpiga bo?

No tenim panses ni figues, i encara

s'han tornat àcids la mel i el mató.

Que li darem en el noi de la mare?

 Que li darem perquè no plori el noi?

No recorden de l'estrofa més clara

ni les paraules ni el ritme ni el to.

Perquè no vegi la nostra pobresa

caldrà que tu, filla meva, despresa,

el facis cant i bressol i aliment.

Caldrà que et vessis en fonts d'aigües vives

-Panses i figues i nous i olives-

ben dolçament, dolçament, dolçament...

                           Carme Guasch 

                             "Amat i amic" 

 

" FI DE TARDOR " de Joan Vinyoli

Ja s'ha acabat la tardor!  I Vinyoli li va dedicar un poema per acomiadar-la, que avui compartim.

Sóc la tardor, com un núvol em fonc,
enrere veig, encara plens de fulles,
arbres, avui sols rígides despulles,
i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,
garfint l'espai amb branques desvalgudes.

Ja el dia es pon amb llangorós calfred,
el pàl·lid cel té llunyanies mudes,
la serra mostra una blavor de fred.

                                   J. Vinyoli

 

" A UNS MÚSICS QUE VAN PEL CARRER " de Joan Maragall

Avui és l'aniversari de la mort de Maragall. El recordem amb un poema. És un poema senzill i nostàlgic d'unes imatges que de segur devia veure sovint quan vivia al carrer Jaume Guiralt.

Aneu pels carrers - ritmant alegria.
La gent que us escolat - de lluny i de prop
acompassa els passos - a la melodia,
pensaments i tot.
Passeu invisibles: - les notes alegres
se'n van a l'atzar - de les cantonades,
llunyanes, properes, - i tral.larejades
com irresistibles.
Trencant un carrer - sortiu trascantó:
sou cegos, sou coixos, - sou desgraciats.
El passant que us topa - us dóna un diner
i mitja rialla... - i ja us té oblidats.

                          Joan Maragall 

Pintura: Alvar Cawén

" HIJO DE LA LUZ Y DE LA SOMBRA" de Miguel Hernández

El 19 de desembre de 1937 va néixer Manuel Ramón, fill de Miguel Hernández.  A ell li dedica poemes bellíssims dels que en reproduïm un fragment i del que Serrat va musicar la primera part.  El nadó va morir un mesos després, però això és una altra història...i una altra poesia.

II

( Hijo de la luz )

Tú eres el alba, esposa: la principal penumbra,
recibes entornadas las horas de tu frente.
Decidido al fulgor, pero entornado, alumbra
tu cuerpo. Tus entrañas forjan el sol naciente.

Centro de claridades, la gran hora te espera
en el umbral de un fuego que al fuego mismo abrasa:
te espero yo, inclinado como el trigo a la era,
colocando en el centro de la luz nuestra casa.

La noche desprendida de los pozos oscuros,
se sumerge en los pozos donde ha echado raíces.
Y tú te abres al parto luminoso, entre muros
que se rasgan contigo como pétreas matrices.

La gran hora del parto, la más rotunda hora:
estallan los relojes sintiendo tu alarido,
se abren todas las puertas del mundo, de la aurora,
y el sol nace en tu vientre, donde encontró su nido.

El hijo fue primero sombra y ropa cosida
por tu corazón hondo desde tus hondas manos.
Con sombras y con ropas anticipó su vida,
con sombras y con ropas de gérmenes humanos.

Las sombras y las ropas sin población, desiertas,
se han poblado de un niño sonoro, un movimiento,
que en nuestra casa pone de par en par las puertas,
Y ocupa en ella a gritos el luminoso asiento.

¡Ay, la vida: qué hermoso penar tan moribundo!
Sombras y ropas trajo la del hijo que nombras.
Sombras y ropas llevan los hombres por el mundo.
Y todos dejan siempre sombras: ropas y sombras.

Hijo del alba eres, hijo del mediodía.
Y ha de quedar de ti luces en todo impuestas,
mientras tu madre y yo vamos a la agonía,
dormidos y despiertos con el amor a cuestas.

Hablo, y el corazón me sale en el aliento.
Si no hablara lo mucho que quiero me ahogaría.
Con espliego y resinas perfumo tu aposento.
Tú eres el alba, esposa. Yo soy el mediodía.

                             

                             Miguel Hernández

Pintura: Picasso