"L'ESPERA" de Simona Gay

No hem de perdre la paciència, en el moment precís arribaran els fruits tant esperats.

De la soca de vinya aprenc la paciència

quan espera la vida i sols se’n veu l’absència,

en els hiverns gelats

braços nus enlairats,

sembla morta la vinya, i els arrels en la terra,

saben l’esforç callat que mou la primavera.

La saba nova pujarà

al cap del brot esclatarà,

i el dia s’aclareix amb una fulla tendra.

Quan fa el niu l’aulendra,

en el ram s’obrirà

la flor menuda i el gra.

De la vinya jo sé la llarga paciència.

De tot s’ha vist l’eflorescència,

per tot arbre fruiter,

primerenc, tardaner,

se’n ven el temps de la collita.

La vinya, rama estesa, espera la visita

del sol, cada dia d’estiu,

guanya el raïm color més viu,

i vol per cada gra la fina transparència

on riu la clara llum. Jo sé la paciència

en el ritme segur

que esperi com la vinya el bell pàmpol madur

                                                         Simona Gay 
                                                      "Lluita amb l'àngel"

"BÈLGICA" de Josep Carner

Des de l'enyor Carner escriu aquest poema;  un homenatge que fa a la terra que l’acull, Bèlgica, un país ordenat, de bones gents, un país molt diferent a la Catalunya sotmesa a la dictadura feixista. Nostàlgic de la seva terra a la que mai va poder retornar per viure-hi ni per morir.   

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

                                                       
                                                          Josep Carner
                                                            "Llunyania"

"CANÇÓ DE FER CAMÍ" de Maria Mercè Marçal

Avui, aniversari de la prematura mort de Maria Mercè Marçal la recordem com una de les més grans poetes en la nostra llengua.

                                                                                            Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

                      Maria Mercè Marçal
                         "Bruixa de dol"

"COLOR DE NOVEMBRE" de J.S. Pons

La tardor en la mirada del gran poeta rosellonés.

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar

el bàlsam de la branca tenebrosa,

novembre, a la finestra pots mirar!

El cel és com un vidre rosa.

Teulats molls de claror, color de vi.

S'allisa una fumera esperitada.

La mar a vespre deu tenir

una profunda morada.

           Josep Sebastià Pons

 

 

"LLIBERTAT" de Paul Éluard

Avui el poema que compartim és d'un gran poeta francès, que en traducció de Josep Maria LLompart, canta a la sempre anhelada Llibertat. Inspirat en aquesta poesia s'han fet cançons prou conegudes. Aquí una emocionant versió que ha fet del poema Genís Mayola .

Als meus llibres d'anar a escola 
En el meu banc i en els arbres 
A l'arena i a la neu 
Escric ton nom 
A les pàgines llegides 
A les pàgines en blanc 
Pedra sang o paper cendra 
Escric ton nom 
A la jungla i al desert 
En els nius i a les ginestes 
Al record d'una infantesa 
Escric ton nom 

A les nits meravelloses 
Al pa blanc de cada dia 
A les èpoques promeses 
Escric ton nom 
A tots mos parracs d'atzur 
A l'estany amb sol malalt 
Al llac amb lluna vivent 
Escric ton nom 
En els camps de l'horitzó 
A les ales dels ocells 
 En el molí de les ombres 
Escric ton nom 

A cada glop de l'aurora 
A la mar i en els vaixells 
A la muntanya enfollida 
Escric ton nom 
Sobre l'escuma dels núvols 
A les pors del temporal 
A la pluja densa i fada 
Escric ton nom 
A les formes rutilants 
Als cascavells de color 
A la veritat corpòria 
Escric ton nom 

Al llantió que s'encén 
Al llantió que s'apaga 
A totes les meves llars 
Escric ton nom 
A la fruita migpartida 
Del mirall i d’una cambra 
Al meu llit conquilla buida 
Escric ton nom 
Al meu ca tendre i golafre 
Damunt ses orelles teses 
A ses potes esburbades 
Escric ton nom 

Al pany de la meva porta 
Als objectes casolans 
Al broll del foc beneït 
Escric ton nom 
A tota carn concertada 
En el front dels meus amics 
A tota mà que s'allarga 
Escric ton nom 
Al vidre de les sorpreses 
En els llavis ben atents 
Molt per damunt del silenci 
Escric ton nom 

A l'absència sens desigs 
Damunt la solitud nua 
A les passes de la mort 
Escric ton nom 
A la salut recobrada 
Al risc desaparegut 
A l'esperança absoluta 
Escric ton nom 
I pel poder d'un sol mot 
recomenç la meva vida 
jo som nat per saber-te, 
per dir el teu nom 
                      Llibertat 

                              Paul Éluard

    

"BRESSOLEIG A L'IMSOMNI DE LA IRA" de Maria Beneyto

 Maria Beneyto, castellanoparlant (família, escola i formació en castellà),  després d'un esforç d'aprenentatge i de manera autodidacta pren la decisió d'escriure en català, arribant a ser una de les escriptores valencianes més importants en aquesta llengua.

Ella podria fer-ho, com ho feia
quan la infantesa teua reclamava
bressoleig i cançons. Ella sabria
adormir la ira, acaronar-la,
i defensar-te del malson de dur-la
tothora al teu costat. Tu no saps fer-ho.
No s'adorm. Li fa mal alguna cosa
que a tu et fa mal també. I en vindre el dia
nedant claror i insomni.
Ja ho veus: no vol la ira amb tu adormir-se.
No la saps bressolar com cal. L'enutja
la teua turpitud en intentar-ho.

(Ella sí que en sabria...)


                              Maria Beneyto
                

Pintura: Emili Morera

" CANÇÓ BLAVA " de Joan Vinyoli

Recordem al poeta excepcional, que va morir un 30 de novembre.
La “Cançó Blava” va ser dedicada a Paul Klee, a qui admirava. En el poema en fa una referència explícita.

          Rien, cette écume, vierge vers...

                        S. Mallarmé

Aquest endins del blau de la paraula,
blau cap a blau, cap a més blau encar,
és com parar migdialment la taula
     dels somnis, per atzar,
     a trenc de mar,
     quan gira el far.

Allò que has fet o que pretens, de fet,
aconseguir és sols prendre la droga
del ser-feliç com beure un vas de llet.
Doncs tanca els porticons de la finestra groga
i tot se’t farà blau. (M’enfilaré primer
a un tamboret per arribar a la soga
d’on penja el ninot blau de Klee.)
                                       No goso fer
res absolutament sinó, quiet,
mirar el dedins secret del blau de la paraula.

                                                               Joan Vinyoli




Imatge: Titelles de Paul Klee

"LES QUATRE BANDERES" de Miquel Martí i Pol

Aquest és un dels poemes que hem llegit avui al Correllengua, poemes d'amor a la nostra patria i a la llengua.

Tenia quatre banderes, 
tres les vaig perdre en combat; 
La bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix. 
No la'n trauré fins que bufi 
ben fort el vent de llevant 
i s'endugui aquest mal aire 
que ens toca de respirar. 
Tenia quatre banderes , 
tres les vaig perdre en combat. 

Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me'ls ha esfullat. 
Amb el jardí ple de fulles 
no fa de bon caminar. 
El mal vent encara bufa; 
Jo no em canso d'esperar: 
Per cada fulla caiguda 
als arbres hi neix un tany. 
Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me'ls ha esfullat. 

De dos amors que tenia 
l'un en terra, l'altre en mar, 
el de terra l'empresonen, 
l'altre viu exiliat . 
Jo ni ploro pel de terra 
ni em lamento pel de mar. 
Plor i laments de què serveixen? 
Gent que lluiti és el que cal. 
De dos amors que tenia, 
l'un en terra , l'altre en mar. 

Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 
Si quan parlo s'esparveren, 
jo que sí, em poso a cantar. 
Canto i canto i cantaria 
si pogués més fort i clar. 
Quan les cançons fossin pedres, 
vinga fones i al combat! 
Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha.

Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar. 
Qui n'aprèn la cantarella 
mai més no l'oblidarà. 
Si de cas no l'heu apresa 
no us canseu de preguntar, 
que si els mots són com la pluja 
la terra som tots plegats. 
Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar. 
 

                              Miquel Martí i Pol

"ODA AL PRESIDENT COMPANYS" de Joan Brossa

Avui és el 77è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys. L'any 1976 Joan Brossa va dedicar a la seva mort una Oda formada per trenta-dos quartets. En compartim alguns dels més coneguts.

El teu exemple es dreça com un cim:
sentim bullir la sang dintre l’abisme,
i tot té la sortida en aquell crim,
tan odiós, dels nazis i el franquisme.

Però a la vida no hi ha solc prou tort
per a barrar el barranc d’aquell mal dia:
la terra venjarà la teva mort
i amb l’ombra passarà la tirania.

D’un mar, en surten cent. La claredat
avança. El pensament de tots empunya
la teva imatge de Llibertat,
del teu esforç pel Fur de Catalunya.

Lluitem en la certesa d’ensorrar
tot imperialisme castellà!

                                                       Joan Brossa 

"PASSEJO AMUNT I AVALL..." de F. Garriga i Barata

Una vinya petita, però nostre, un llegat que estimem.

passejo amunt a avall
pel tros de vinya escassa
que em fou llegat.
en reconec els ceps
i els gustos del raïm.

la pluja, el sol,
i els més obscurs silencis envelleixen
la gravetat del most,
la sang més fèrtil.

al got maduren els miracles.

de fúria i pau
la vida amb ulls de vi.

                                                         ...                                                             

borratxo al cant d'entrada al paradís.
borratxes les absoltes del diable.

                       F. Garriga Barata
                              "Swing"

Aquarel·la: Marimar González

"OCTUBRE" de Joan Maragall

Comença l'octubre, un octubre que s'anuncia no tant bucòlic com el descriu el poeta...

                                            

Ah!...l'octubre... primeres fredorades.
L'aire fa olor d'hivern, eixut, coent;
comença com un gran ressecament
i les grogors de sol en les fatxades.
Comença el desmaiar en els passeigs
la fulla, i en el cel, buit d'orenetes,
les fredes transparències dels oreigs
i els cap-tards del color de les violetes.
Al vesprejar les tardes més escasses
s'agita repoblada la ciutat,
i va escampant-se per carrers i places
fum olorós del fruit d'hivern torrat.

                                                  Joan Maragall