Una vinya petita, però nostre, un llegat que estimem.
passejo amunt a avall...
pel tros de vinya escassa
que em fou llegat.
en reconec els ceps
i els gustos del raïm.
la pluja, el sol,
i els més obscurs silencis envelleixen
la gravetat del most,
la sang més fèrtil.
al got maduren els miracles.
de fúria i pau
la vida amb ulls de vi.
borratxo al cant d'entrada al paradís.
borratxes les absoltes del diable.
F. Garriga Barata
"Swing"
Aquarel·la: Marimar González
Molt bonic i tardoral aquest post, jo també en tinc un de preparat per donar la benvinguda a la tardor...
ResponEliminaPetonets.
Estic contenta que t'agradi, M. Roser. Encara que no sembli tardor ella ja és aquí. Vigilaré el teu blog a l'espera d'aquest post que anuncies.
EliminaPetonets!
Passen les estacions i arriba la tardor, com passa la vida, i ara tenim una mirada tardoral cap a les coses que ens envolten.
ResponEliminaLa llum,la llum és que que més enyoro a la tardor! Pel demés la trobo una estació fora bonica i molt poètica.
EliminaQuin vi més bo ha de sortir d'aquest poema!!
ResponEliminaCuidada i sobretot estimada la vinya ens donarà uns fruits boníssims d'on naixerà el millor vi.
EliminaEnveja d'aquarel·la... que bonica que és!!!
ResponEliminaEl poema també, però avui m'he quedat penjada de la imatge.
Si que és bonica! Jo arrossego una gran frustració com a pintora, no me'n surto amb les aquarel·les. Porto ja dos cursos intentant-ho i no hi ha manera...
EliminaUna abraçada, Carme.