dimarts, 5 de desembre del 2017

"BÈLGICA" de Josep Carner

Des de l'enyor Carner escriu aquest poema;  un homenatge que fa a la terra que l’acull, Bèlgica, un país ordenat, de bones gents, un país molt diferent a la Catalunya sotmesa a la dictadura feixista. Nostàlgic de la seva terra a la que mai va poder retornar per viure-hi ni per morir.   






Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
                                                       
                                                          Josep Carner
                                                            "Llunyania"

6 comentaris:

  1. Quina tristesa comprovar que la història es repeteix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Desmoralitza, però això no ho hem de permetre, ens volen ensorrats, però no ho aconseguiran.

      Elimina
  2. molt oportú i bellíssim aquest poema que no coneixia gracies Glòria

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per molt bonica i civilitzada que sigui la ciutat on és viu l'exili tothom desitja retornar, com Carner volia.

      Elimina
  3. Algú més ha pensat com en Carner, potser si ha inspirat...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, hi tant! Quina llàstima que la història es torni a repetir, M. Roser.
      Petonets!

      Elimina