Brossa vol les paraules “lliures” –com Maragall les volia “vives”- per explicar el seu món personal, el món d’un poeta que viu “lliurement” el seu temps, com ho manifesta en aquest sonet anglès.
Tinc un llenguatge per a explicar faulesi designar conjurs de cor i ment;conjunts de lletres formen les paraulesque jo articulo gramaticalment.
Amb l’estructura de la llengua intactasi una frase és el peu, l’altra la mà;coses i noms per dins tenen un pacte.–Senyors, avui no passo més enllà.
Heus aquí lluna, sol, casa, cisterna;heus aquí ombra, cel, paraigua, riu;té cada mot la seva imatge internaa part de la saliva de qui el diu.Jo no sé pas si un dia podré escriureel mot en tant que mot i objecte lliure.Joan Brossa
Fa pensar molt. La paraula per sí sola i el significat que té.
ResponEliminaEm fascina la quantitat de paraules que existeixen, que TOTA cosa tingui el seu nom precís. És meravellós.
EliminaUn dia en faré un poema...
Per tenir paraules lliures primer cal ser lliure.
ResponEliminaPenso que en Brossa buscava aquesta llibertat. La seva i la de les paraules.
EliminaGenial, Joan Brossa!
ResponEliminaSempre sorprèn. Com tu dius, Ada: genial.
EliminaVaja, una reflexió metalingüística.
ResponEliminaDoncs això sembla. Brossa ens vol fer reflexionar.
EliminaGenial Brossa i les seues paraules lliures
ResponEliminaBrossa sempre té un punt de genialitat, en les paraules dels seus poemes i en la seva poesia visual.
EliminaL'ideal seria paraules vives i lliures...
ResponEliminaPetonets Glòria
L'has clavada, M.Roser. Això seria l'ideal.
EliminaPetonets!