III
Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.
Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.
I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah!, i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!
Joan Fuster
"Criatura Dolcíssima"
Pintura: J.C.Castagnino
Oh, criatura dolcíssima
ResponEliminaque fores...
:-)
Inconfusible Fuster! Quin poema més bonic!
EliminaEl poeta estava exultant
ResponEliminaSaber de l'amor sempre és una experiència joiosa, que ens omple de felicitat.
EliminaTambé a mi m'ha fet pensar en "Oh, criatura dolcíssima..."
ResponEliminaNo és estrany que l'hagis reconegut, aquest és el tercer poema dels 10 que formen "Criatura dolcíssima".
EliminaAquí el tens complert: http://lletra.uoc.edu/especials/folch/fuster.htm
Està bé un amor de tardor o a la tardor, tan se val...
ResponEliminaPetonets.
Tens raó l'important és l'amor, l'època de l'any o l'edat no ho és tant.
EliminaPetonets, M.Roser!
M'agrada molt "una sobtada companyia inajornable!" perquè expressa molt bé la necessitat imperiosa de la presència de l'altre.
ResponEliminaUna tardor per gaudir.
Es com quan l'amor s'ens fa tan imprescindible que pensem "com he pogut viure fins ara sense tu?"
EliminaEl poeta ho explica molt bé.
I com son d'especials, els poemes de tardor!
ResponEliminaTendres, sensibles, delicats: una delícia!
EliminaMolt dolç... molt intens!!!
ResponEliminaAi, aquest amor que arriba amb tanta força, que dóna sentit a tot!
Elimina