Damunt l’indret callat
la boira s’ha aturat;
ni l’hora que és diria.
la boira s’ha aturat;
ni l’hora que és diria.
Un arbre flota incert
i, com una ombra, es perd
en flocs de melangia.
El sol, escarransit,
tot tímid, s’ha esmunyit
i fibla un camp de xeixa.
Només sobre aquest groc
assaja, caut, el joc
i el tel de plors esqueixa.
Joan Teixidor
Quanta quietud.
ResponEliminaL'aire en suspens, res no es mou.
EliminaHora quieta.
ResponEliminaNi l'aleteig d'un ocell, ni el remoreig de la brisa...
EliminaM'agrada el poema i m'agrada la boira, Li dona al bosc un aire misteriós...
ResponEliminaPetonets.
El bosc, amb la boira, canvia totalment d'aspecte, com tu dius té un aire misteriós, màgic. De tant misteriós atemoreix una mica...
EliminaA mi la boira no em fa gràcia i enguany, de moment, de boira res de res.
ResponEliminaLa boira és força poètica, però dona a tot un aire irreal que fa basarda.
EliminaSort que tenim els poetes per suavitzar la boira espessa i a vegades gebradora. En les seves paraules, fins i tot ella és bonica. No és que no m'agradi, és que al meu poble l'he patit a vegades setmanes senceres.
ResponEliminaUna abraçada, Glòria.
Penso que a mi tampoc em faria gràcia patir-la tant de temps, deu comportar forces inconvenients i algú ensurt, però s'ha de reconèixer que és poètica, dona al paisatge un toc màgic.
EliminaUna abraçada.bonica!